Klé

Dansa | Familiar | Nous formats

informació obra


Direcció:
Teia Moner
Ajudantia de direcció:
Miquel Espinosa
Intèrprets:
Helena Rodríguez, Gerald Sommier, Laia Mora, Cristina Beltran
Coreografia:
Olga Lladó
Il·luminació:
Eugenia Morales
Composició musical:
Vassil Lambrinov
Companyia:
Addaura Teatre Visual
Sinopsi:

>Espectacle finalista dels premis Max 2018.

>Actuació en directe de Vassil Lambrinov, violinista de Blaumut

Endinsem-nos en el món de l’artista suís Paul Klee. Segons Klee, “un dibuix és una línia que surt a passejar”. A partir d’aquesta frase la companyia Addaura Teatre Visual explora l’obra i figura de Klee. Ho fa a través de la dansa, la màgia, la manipulació d’objectes, els titelles, la tecnologia i el teatre amb llum negre.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Klé

26/01/2021

Hipnotitzador viatge pels colors de Paul Klee

per Martí Rossell Pelfort

Klé
Teatre Municipal l'Ateneu, 17 de gener de 2021

La companyia Addaura Teatre Visual, com ja va fer en els seus anteriors espectacles (Mobilus, Embrossa't), torna a submergir-se a l'univers d'un pintor per evocar tota la seva potència visual. L'espectacle convida a descobrir, aquest cop, la paleta de colors de l'obra de Paul Klee. Per fer-ho, desplega diferents disciplines (dansa, màgia, música, titelles, llum negra, pallassos...) amb les imatges com a arma per seduir un públic que queda hipnotitzat.

Sota la direcció de Teia Moner, els intèrprets es mouen amb simpatia i amb la professionalitat dels millors ballarins. La dansa és el punt fort de les interpretacions que, en canvi, fallen en alguna altra disciplina, per exemple, el clown. L'humor (massa) blanc o la voluntat que tot sigui harmònic, simpàtic, dificulta la farsa trencadora del pallasso.

En la tècnica (vestuari, atrezzo, il·luminació) s'hi denota un treball acurat, imprescindible per assolir l'objectiu de teatre visual que es proposa. A l'univers visualment potent s'hi suma el component fantàstic, irreal, que ve de la mà de l'il·lusionisme, ben integrat, sense la magnificència dels mags.

Com sol passar en els espectacles sense paraules, hi trobem un dèficit dramatúrgic. L'estructura, composta per números independents, no té coherència narrativa. La veu en off podria ser (i sembla intentar-ho) el fil narratiu, però la seva presència acaba sent, com cada número, una anècdota. Si l'aposta és el teatre visual, s'hauria de trobar, en les paraules, un afegitó, alguna cosa més que un seguit de cites del pintor. Passa el mateix amb el violinista: podent ser el fil conductor de l'espectacle (no canvia de vestuari) resulta un element més.

Els aplaudiments entusiastes del públic separen l'espectacle número a número. No obstant això, els espectadors es deixen hipnotitzar a cada nova sorpresa visual. La potència de les imatges i la música en directe són els punts forts d'aquest passeig per l'acolorit univers de Paul Klee.

Martí Rossell Pelfort
@martirossellpelfort