Sopro

Teatre

informació obra


Direcció:
Tiago Rodrigues
Sinopsi:

Tiago Rodrigues, el més internacional dels directors portuguesos i director del Teatre Nacional Doña Maria II, s’ha fixat en els homes i dones que invisibles murmuren paraules des d’una discreta caixa enmig de la boca de l’escenari: els apuntadors. Homenatge a un dels oficis més bells i antics del teatre. Sense ells i elles, allunyats dels focus de la popularitat, anònims i desconeguts, no es pot entendre la màgia de la funció, la versemblança de perfecció d’actors i actrius. Rodrigues en treu una del seu refugi (l’apuntadora històrica del teatre que dirigeix) i la converteix en la protagonista absoluta de Sopro.


Crítica: Sopro

22/11/2019

Història d'un xiuxiueig

per Mireia Claramunt

SoproEl Canal, 9 de novembre de 2019

Fotografia: Felipe Ferreira

A Sopro, descobrim que si decidíssim recopilar i llegir una darrere l’altra totes les frases que Cristina Vidal va apuntar durant els més de 40 anys que va treballar com a apuntadora del Teatre Nacional de Lisboa, això ens ocuparia un temps aproximat de 18 minuts. I és que, condemnats per naturalesa a intentar ser tan invisibles com sigui possible, els apuntadors han estat sempre els grans oblidats de teatre. Sopro, de Tiago Rodrigues, parteix però de la voluntat de capgirar això, per tal de fer un homenatge (merescudíssim) a tots els apuntadors de teatre (la gran majoria ja extingits), i molt especialment a Vidal, que es converteix ara en la protagonista absoluta de la peça: encara fa d’apuntadora, però per primer cop en tota la seva trajectòria professional ho fa des de dalt de l’escenari, xiuxiuejant a cau d’orella el text a uns actors que posen a escena les seves pròpies experiències i anècdotes -algunes divertidíssimes, d’altres molt doloroses- que va viure durant aquestes les quatre dècades en el mateix teatre, tant dins com fora del forat de l’apuntador.

El resultat és bo. Molt bo. Rodrigues té un control absolut del ritme, i es nota molt que s’ho passa genial jugant-hi. Tant en la dramatúrgia com en la direcció d’escena, Rodrigues se serveix dels jocs amb la temporalitat, amb l’expectativa i amb els canvis de to per aconseguir plasmar amb un respecte i una humanitat absolutes (i sense gens de sentimentalisme) la història de tota una vida, que al mateix temps transcendeix la seva individualitat i s’arriba a convertir en una declaració d’amor no tan sols als apuntadors sinó a tot el Teatre, i a totes aquelles persones que el fan possible. Si a això, a més, li sumem uns actors que son expressivitat pura i que aconsegueixen una molt bona connexió amb el públic quasi des del primer minut, ja no queda cap mena de dubte: Sopro és teatre de primer nivell. Imprescindible.

Mireia Claramunt Coll