La tienda de los horrores. Grec

informació obra



Composició musical:
Alan Menken
Traducció:
Marc Artigau, Neus Bonilla
Adaptació:
Marc Artigau
Direcció:
Manu Guix, Àngel Llàcer
Intèrprets:
Manu Guix, Xavi Duch, Diana Roig, Ferran Rañé, The Sey Sisters, José Corbacho, Marc Pociello, Sylvia Parejo, Bernat Cot, Natán Segado, Raquel Jezequel
Direcció Musical:
Manu Guix
Músics:
Manu Guix, The Veterans
Caracterització:
Helena Fenoy, Marta Ferrer
Escenografia:
Enric Planas, Carles Piera
Coreografia:
Miryam Benedited
Vestuari:
Miriam Compte
Il·luminació:
Albert Faura
So:
Roc Mateu
Ajudant de direcció:
Daniel J. Meyer
Autor:
Hattie Naylor
Sinopsi:

Dos grans noms del gènere dirigeixen la posada en escena d'un dels nous clàssics del musical americà. Arriba a Montjuïc convertit en un espectacle de gran format i promet una explosió de bon humor a ritme de soul i rock and roll. Segons l'edat que tingueu, potser en llegir La botiga dels horrors us haurà vingut al cap alguna imatge del film que va rodar Roger Corman el 1960 sobre un guió de Charles Griffith. Si sou més joves, és més probable que recordeu el film que, sobre la mateixa història, signava Frank Oz el 1986. Segur, però, que la imatge definitiva que a partir d'ara se us quedarà gravada a la memòria tindrà molt a veure amb el gran espectacle que han creat a partir de la mateixa història Àngel Llàcer i Manu Guix. I és que, després d'haver atret al teatre milers i milers d'espectadors amb La jaula de las locas, ara aquests dos genis del gènere musical s'atreveixen amb el clàssic amb música d'Alan Menken estrenat el 1982.

Des d'aleshores, la història de Seymour, el tímid dependent de floristeria, la seva companya, Audrey, i una planta força curiosa s'ha representat arreu del món. Ara, arriba a Montjuïc en un muntatge on no falten el ritme, la música en viu i uns efectes especials espectaculars. Pareu atenció a un repartiment ple de grans noms del musical, entre els quals un Manu Guix que, a més de dirigir, posa la veu al personatge més inquietant de la història: Audrey II.


Crítica: La tienda de los horrores. Grec

30/09/2019

Horror entretingut al Coliseum

per Marc Olivella

La tienda de los horrores
Teatre Coliseum, 27 de setembre de 2019



Una nova comèdia musical de Broadway ha aterrat al cor de la capital catalana. L’espectacle original d’Alan Menken i Howard Ashman, estrenat l’any 1982, arriba al Teatre Coliseum de les mans d’Àngel Llàcer i Manu Guix. Amb el fantàstic repartiment anunciat i el recent èxit de la Jaula de las Locas, el públic entrava a platea amb les expectatives molt altes. 

La trama de l’obra ens situa a un barri obrer del downtown de Nova York, Skid Row. Allà, un aparentment benèvol propietari d’una floristeria anomenat Mushnik i interpretat per l’inconfusible Ferran Rañé (pels qui no el conegueu, el Millán de Merlí) se les ha d’arreglar com pot per sobreviure entre la precarietat. El pobre Mushnik compta, a més, amb dos treballadors, el seu fill adoptiu anomenat Seymour (Marc Pociello) i el seu amor platònic, l’Audrey (Diana Roig), qui inspira el nom de la protagonista de la nit, l’Audrey II, amb la veu de tot un descomunal Manu Guix. Audrey II és una peculiar planta que aportarà diners i ressò mediàtic, aconseguint canviar el destí dels protagonistes. Però hi ha un problema: per viure, l’exòtica planta necessita sang humana. A partir d’aquí no és molt difícil endevinar com aniran succeint-se els fets.

Com a mestre de cerimònies, tenim les inigualables Sey Sisters, que malauradament no estaven les tres al complet sinó que hi va haver una substitució. La intenció de l’obra és convertir les tres germanes en un únic personatge, que gràcies a la seva ànima Soul, valgui la redundància, aportaran una espectacularitat única a l’espectacle. Gran part d’això es deu a l’increïble treball de maquillatge i disseny de vestuari de la Míriam Compte

La part vocal i cant dels personatges és probablement el punt més fort de l’espectacle. Es nota com dominen perfectament aquest terreny i estan totes i tots a un alt nivell. Destaca i mereix una menció especial la veu del Manu Guix, enèrgica i d’una gran qualitat. Si hem d’entregar un premi a ‘MVP’ de la nit, se’ns dubte se l’enduu ell. D’altra banda, el poc protagonisme dels personatges secundaris sobta notablement. Probablement l’obra faria un salt qualitatiu significatiu si se’ls hi donessin més oportunitats a l’hora d’interpretar els seus personatges. En molts moments de l’obra no sabem exactament què estan fent a l’escenari ni quin és el seu paper específic i, malgrat la gran potència de veu de totes i tots ells, no els sentim cantar sols en pràcticament cap moment de l’espectacle. 

No espereu de La Tienda de los Horrores una gran complexitat argumental ni girs de guió inesperats. Ans el contrari, es tracta d’una obra amb uns personatges completament plans i un humor més aviat fàcil i basat en tòpics. L’humor negre també n’és protagonista, per exemple amb l’entrada per platea d’Orin (José Corbacho), que aconsegueix treure unes rialles a la gran majoria del públic (o potser no tantes a la gent del primer pis, ja entendreu el perquè). En aquest punt em grinyolen algunes coses, com la ridiculització de la víctima d’agressions masclistes (i no tant del maltractador) o, des d’un punt de vista antiracista, em pregunto com és que són només les Sey Sisters les que han de fer un accent ianqui forçat (o en llenguatge millenial l’anomenaríem potser accent ‘nigga’). A més, concretament en aquesta funció, quedava especialment estrany aquest fet si tenim en compte que una d’elles era de pell blanca. No són tots els personatges novayorquins?

L’espectacle, en definitiva, té tots els ingredients per esdevenir un altre èxit de taquilla. Des de la cuidada i ben aprofitada escenografia fins als divertits i màgics moviments de la planta, tota la funció és un regal per a la vista. A vegades, però, les expectatives ens fan imaginar interpretacions més innovadores, històries més creatives i diàlegs més elaborats. Seria bo fugir de propostes d’entreteniment mainstreams i començar a produir espectacles de gran format que convidin a la reflexió i a desenvolupar l’esperit crític que tant fa falta a la societat d’avui en dia.  

Marc Olivella Cirici@MarcOlivella96