Horror entretingut al Coliseum

El Circo de los Horrores
Teatre Coliseum, 27 de setembre de 2019

Una nova comèdia musical de Broadway ha aterrat al cor de la capital catalana. L’espectacle original d’Alan Menken i Howard Ashman, estrenat l’any 1982, arriba al Teatre Coliseum de les mans d’Àngel Llàcer i Manu Guix. Amb el fantàstic repartiment anunciat i el recent èxit de la Jaula de las Locas, el públic entrava a platea amb les expectatives molt altes. 

La trama de l’obra ens situa a un barri obrer del downtown de Nova York, Skid Row. Allà, un aparentment benèvol propietari d’una floristeria anomenat Mushnik i interpretat per l’inconfusible Ferran Rañé (pels qui no el conegueu, el Millán de Merlí) se les ha d’arreglar com pot per sobreviure entre la precarietat. El pobre Mushnik compta, a més, amb dos treballadors, el seu fill adoptiu anomenat Seymour (Marc Pociello) i el seu amor platònic, l’Audrey (Diana Roig), qui inspira el nom de la protagonista de la nit, l’Audrey II, amb la veu de tot un descomunal Manu Guix. Audrey II és una peculiar planta que aportarà diners i ressò mediàtic, aconseguint canviar el destí dels protagonistes. Però hi ha un problema: per viure, l’exòtica planta necessita sang humana. A partir d’aquí no és molt difícil endevinar com aniran succeint-se els fets.

Com a mestre de cerimònies, tenim les inigualables Sey Sisters, que malauradament no estaven les tres al complet sinó que hi va haver una substitució. La intenció de l’obra és convertir les tres germanes en un únic personatge, que gràcies a la seva ànima Soul, valgui la redundància, aportaran una espectacularitat única a l’espectacle. Gran part d’això es deu a l’increïble treball de maquillatge i disseny de vestuari de la Míriam Compte

La part vocal i cant dels personatges és probablement el punt més fort de l’espectacle. Es nota com dominen perfectament aquest terreny i estan totes i tots a un alt nivell. Destaca i mereix una menció especial la veu del Manu Guix, enèrgica i d’una gran qualitat. Si hem d’entregar un premi a ‘MVP’ de la nit, se’ns dubte se l’enduu ell. D’altra banda, el poc protagonisme dels personatges secundaris sobta notablement. Probablement l’obra faria un salt qualitatiu significatiu si se’ls hi donessin més oportunitats a l’hora d’interpretar els seus personatges. En molts moments de l’obra no sabem exactament què estan fent a l’escenari ni quin és el seu paper específic i, malgrat la gran potència de veu de totes i tots ells, no els sentim cantar sols en pràcticament cap moment de l’espectacle. 

No espereu de La Tienda de los Horrores una gran complexitat argumental ni girs de guió inesperats. Ans el contrari, es tracta d’una obra amb uns personatges completament plans i un humor més aviat fàcil i basat en tòpics. L’humor negre també n’és protagonista, per exemple amb l’entrada per platea d’Orin (José Corbacho), que aconsegueix treure unes rialles a la gran majoria del públic (o potser no tantes a la gent del primer pis, ja entendreu el perquè). En aquest punt em grinyolen algunes coses, com la ridiculització de la víctima d’agressions masclistes (i no tant del maltractador) o, des d’un punt de vista antiracista, em pregunto com és que són només les Sey Sisters les que han de fer un accent ianqui forçat (o en llenguatge millenial l’anomenaríem potser accent ‘nigga’). A més, concretament en aquesta funció, quedava especialment estrany aquest fet si tenim en compte que una d’elles era de pell blanca. No són tots els personatges novayorquins?

L’espectacle, en definitiva, té tots els ingredients per esdevenir un altre èxit de taquilla. Des de la cuidada i ben aprofitada escenografia fins als divertits i màgics moviments de la planta, tota la funció és un regal per a la vista. A vegades, però, les expectatives ens fan imaginar interpretacions més innovadores, històries més creatives i diàlegs més elaborats. Seria bo fugir de propostes d’entreteniment mainstreams i començar a produir espectacles de gran format que convidin a la reflexió i a desenvolupar l’esperit crític que tant fa falta a la societat d’avui en dia.  

Marc Olivella Cirici
@
MarcOlivella96

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *