Tant les representacions de Là en el marc del Grec 2018 Festival de Barcelona com el retorn del muntatge al Teatre Lliure de Gràcia durant la passada temporada van haver de penjar el cartell d'"exhaurides les localitats", de tan ràpidament com va córrer el boca-orella sobre una companyia formada per la francesa Camille Decourtye i el català Blaï Mateu Trias, però també per uns animals que són part essencial en la poètica dels seus muntatges. A Là era un corb i, aquest cop, seran un cavall i alguns coloms, a més d'uns quants col·laboradors, bona part acròbates, que comparteixen l'escenari amb la parella titular. Falaise (penya-segat o precipici en francès) és, efectivament, la segona part d'un díptic que naixia amb la idea d'explorar les oposicions, els contrastos, entre un blanc i un negre que tenyien les plomes de l'au però que també s'escampaven a poc a poc per tot el muntatge. Aquests mateixos colors, el blanc i el negre, tornen a tenyir l'escenari i els vestits dels intèrprets, uns artistes que protagonitzen una mena de ritual o cerimònia en moviment que troba la seva força en la unitat d'un grup impulsat per una mateixa energia. Treballen i dansen plegats i a l'uníson sense renunciar, però, a les seves personalitats particulars i prenent cadascun els seus propis riscos. Tot passa en un espai a diferents nivells que permet que els artistes evolucionin, pugin, baixin, caiguin o llisquin mentre el cavall i els ocells es mouen lliurement per l'escena.
Premi en la categoria d'espectacle Premis de la Crítica 2019
Premi en la categoria d'espai escènic Premis de la Crítica 2019
Premi en la categoria d'espai sonor Premis de la Crítica 2019
Aquesta setmana s’acaba la segona part del díptic Là, sur la falaise al Teatre Lliure de Montjuïc. Una exploració sobre els límits.
Dos colors antagònics: el blanc i el negre serveixen de marc per a la investigació que la Camille Decourtye i en Blaï Mateu Trias van començar amb Là. El corb era l’animal predominantment negre en un espai blanc. En aquesta ocasió trobem un espai negre amb un cavall blanc i coloms també blancs. Els humans però, transiten sempre entre les dues tonalitats. El vestuari de Céline Sathal es converteix en una escenografia que acaba modificada i tacada per la vivència i la interacció dels cossos en l’espai. Així com també l’espai queda impregnat d’allò més humà, allò viscut entre intèrprets, públic i animals. Aquests últims però, són els únics que romanen igual, és a dir, que no canvien de color.
I arriba així la primera reflexió de les moltes imatges i metàfores que Baró d’Evel Cirk cie ens llancen constantment amb un llenguatge que recorre dansa, teatre, acrobàcia, música, clown i un llarg etcètera de múltiples arts que els intèrprets poden i saben jugar damunt l’escenari. Quin és l’impacte entre les accions de
l’ésser humà i el món que l’envolta, així com el context social damunt dels
individus?
Si bé a Là, es trobaven encara amb un espai desconegut i havien d’esbrinar quines eren les regles d’aquell nou univers, quin llenguatge havien d’utilitzar per comunicar-se entre ells dos i el corb. Ara assistim a un univers ja construït, fora del que era el gènesi de Là. Un espai que conté un llenguatge marcat (el de la caiguda) i un grup de persones que generen un micro-cosmos social al marge del penya-segat (en francès falaise).
El títol d’aquesta segona peça sembla el
fil conductor d’un univers en decadència. Des de l’inici de l’espectacle en
Blaï i la Camille entren a l’escenari col·lant-se per una escletxa. Un element
recurrent durant tot el viatge poètic que farà l’espectador: el forat amb el
que començava Là, s’expandeix en un
laberint de caus i orificis pels quals es pot entrar i sortir. L’espai construït
en diferents altures, fa possible a l’escena la caiguda com a acció. Intèrprets
que cauen i que es despengen, que trepen, que escalen i que llisquen amunt i
avall, per terra i per aire.
L’espectacle combina el ritme ràpid i
canviant amb moments de reflexió que apel·len a tots els que vivim dins d’aquesta
societat que no para mai de produir i de consumir progrés i moltes vegades,
sembla que perd la humanitat en una polaritat de dos colors que no deixa veure
els matisos que acompanyen la naturalesa de l’ésser humà.
Escullen la decadència, l’underground i tot allò que la societat no vol veure, la perifèria, un apèndix de la ciutat ideal: apareix la figura del roda-món, dels coloms, dels borratxos i la violència de les baralles de bar a la matinada. Que contrasten amb la lluminositat del cavall i dels coloms en blanc sobre negre. Però tots aquests personatges connecten amb nosaltres, demanen una altra mirada. Dins el decaïment són capaços de fer l’impossible, de saltar, ballar, cantar, caure sense fer-se mal, morir i tornar a néixer. Impregnats d’una capacitat de lluita i de joc que no els fa patir, sinó que s’hi avenen. Un món oníric d’allò que podríem ser i que som al mateix temps. Una quotidianitat escènica que fa que s’integrin de manera orgànica el terrabastall, l’aldarull, les presses, i alguns moments de pausa en els quals en Blaï i la Camille parlen sobre l’absurditat de les coses, sobre el pas del temps, l’esgotament... què farem demà? li pregunta Camille al cavall. I ella interpreta que l’animal li proposa que es relaxi. En Blaï parla amb els coloms i balla una manera de portar-los als braços, tot flueix si et deixes anar.
Els animals ens mostren la normalitat de la vida, quan ens relaxem. Quan no hem de fer constantment accions per avançar en aquest progrés decrèpit que ens ha portat fins aquí. Estem a la vora del penya-segat i encara no ens aturem, no volem veure els extrems quan ja hi som sobre ells; i tota aquesta trencadissa que succeeix a l’espai, als intèrprets, al vestuari, runes i més runes d’uns edificis, d’una civilització que està a punt... d’acabar? De col·lapsar-se? D’extingir-se?
L’esgotament se salva pel joc, per les rialles, per les pulsions humanes a on ens podem reconèixer. Ens cal el coratge, la força i bravesa d’un cavall blanc al bell mig de l’escenari pintat i transformat. Com una núvia boja que ha deixat estar el ram de flors i s’ha precipitat d’alt a baix, com un acròbata de circ despullat que ensenya el cul als espectadors. Quants de nosaltres no volem simplement gaudir-ho? Quants de nosaltres no hem sentit la caiguda pel penya-segat i quants de nosaltres lluitem per continuar demà? Un demà més relaxat i tranquil. Com ho estan els animals, sense necessitat de fer res, sent allò que son.
