La mare

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Emma Vilarasau, Pep Pla, Oscar Castellvi, Ester Cort
Escenografia:
Beatriz San Juan
Vestuari:
Beatriz San Juan
So:
Alex Polls
Composició musical:
Maika Makovski
Il·luminació:
David Bofarull
Traducció:
Ernest Riera
Companyia:
L'Estenedor
Direcció:
David Laín Devant
Sinopsi:

Es pot estimar massa un fill, fins al punt de perdre les ganes de viure en el moment en què marxa de casa per viure la seva vida? La mare és una obra directa que parla de la dificultat i el dolor que sent una dona en perdre el seu rol de mare al llarg dels anys. Emma Vilarasau és l’Anne, una mare entregada que ho perd tot menys la capacitat de patir i somniar.

Crítica: La mare

04/04/2017

I aleshores t’adones de la magnitud de la tragèdia

per Cèlia Ventura
La mare La Villarroel, 8 de març de 2017 mare-nuevo-170117.original La mare de Florian Zeller, amb traducció d’Ernest Riera i direcció d’Andrés Lima, va més enllà d’una mare que se sent buida i abandonada perquè els seus fills han marxat de casa. Aquesta obra explica un deliri constant, la ment i el fil de pensament d’una dona que, segons ella, ho ha perdut tot. Emma Vilarasau interpreta aquest paper amb una realitat que fa por i neguiteja, acompanyada d’una llum, escenografia i so que l’ajuden a arribar al punt de bogeria alarmant. La resta del repartiment: Pep Pla, Oscar Castellví i Ester Cort també tenen els seus moments tot i que no tenen la oportunitat de brillar i destacar tant com l’Emma, que té el paper més exigent. Definitivament l’obra no intenta explicar tant una història sinó la psicologia del personatge principal i per fer-ho demana al públic una atenció i tensió constant. La mare desemboca a tants extrems que crea certa misticitat al seu voltant i fa que la gent no l’arribi a veure com una mare qualsevol sinó com un personatge allunyat de la realitat. En conclusió, és una obra ben duta a terme tot i que l’argument en si va tant enllà que arriba a fer-se plantejar si no s’està traslladant l’espectador al drama sense abans haver establert unes bases sòlides, sense abans haver aconseguit que el públic s’hi sentís atrapat. Cèlia Ventura