Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Vicky Luengo, Xavier Ricart, Maria Rodríguez
Autoria:
Pablo Messiez
Direcció:
Mercè Vila Godoy
Sinopsi:
Com tantes parelles de la seva edat, la Júlia i en Pau esperen, il·lusionats, l'arribada d'un nadó que ja porta cinc mesos de gestació. Però un dolor inesperat els porta a la consulta del metge i, uns dies després, a haver de fer front a una realitat terrible: la criatura que parirà la Júlia no pot sobreviure. La història de superació d'aquesta parella i la manera com tots hem d'aprendre en algun moment a fer front a les pròpies pors són el centre d'aquesta proposta dramàtica, signada per una dramaturga que ja ha passejat les seves creacions (com ara Tortugues: la desacceleració de les partícules, premi Butaca al millor text teatral, o L’home sense veu) per festivals i sales de petit format.
Clàudia Cedó, però, no és només una autora revelació, sinó també una creadora que, mitjançant el projecte Escenaris especials, s'ha endinsat en el teatre comunitari i ha utilitzat l'escena (i la seva llicenciatura en Psicologia) com a eina d'integració social, implicant persones amb discapacitat mental en la creació escènica.
Premi a espectacle dels Premis de la Crítica 2018
Sergi Belbel, finalista a direcció dels Premis de la Crítica 2018
Vicky Luengo / Maria Rodríguez, premi exaequo a actriu principal dels Premis de la Crítica 2018
Clàudia Cedó, premi al text dels Premis de la Crítica 2018
Finalista Crítica Jove dels Premis de la Crítica 2018
Tres premis butaca, tres premis de la crítica i el reconeixement popular que ha rebut Una gossa en un descampat envolten la proposta d’una boirina màgica que, poc més d’un any després de la seva estrena, la posiciona com a peça clau en el teixit de la dramatúrgia catalana contemporània. La Sala Beckett segueix omplint-se cada tarda amb una barreja d’espectadors i espectadores expectants que van a veure l’obra per primera vegada, o que decideixen tornar-hi per retrobar-se amb una història d’aquelles que t’abracen i que et sacsegen per igual. Les llums s’apaguen. Aguantem la respiració amb el pressentiment que estem a punt de començar un d’aquells viatges que no són fàcils però que després, al final, valen la pena i et fan sentir lliure.
L'escenari entre quatre grades és ple de deixalles, camilles d’hospital, i trossos d’objectes escampats per tot arreu, com a l’endemà d’una explosió. No hi ha escenari, només un descampat. El descampat. Un paisatge post-apocalíptic estranyament evolvent. Familiar? Potser. Real, sobretot dins nostre. Més tangible del que ens agradaria. Una espècie de poesia incòmoda convertida en escenografia, que abraça el text, l’acull i li dona suport.
Una gossa en un descampat és un exercici d’empatia cap a l’experiència personal de Clàudia Cedó, autora del text: la pèrdua d’un fill durant l’embaràs i el posterior part de la criatura morta. L’espectador connecta amb la història d’una manera visceral a través d’un text clar i precís a l’hora, amb un llenguatge col·loquial que no deixa de ser poètic, i d’una escenografia i uns efectes especials que ataquen directament a les emocions i que l’omplen de capes expressives.
Tot i així, l’obra no es centra només en aquesta història concreta, sinó que agafa el patiment que l’autora va viure per analitzar-lo i posar-lo dins de cada una de les persones que seuen a la platea. D’aquesta manera, la història que passa a l’escenari i totes les històries personals de cada una de les persones del públic s’ajunten en una espècie de massa col·lectiva. El text defensa que el dolor es torna més fàcil d’entendre quan es deixa de veure com a un fet aïllat i s’entén com a un fet humà que tots compartim. Partint d’aquí, l’obra defensa l’estimar i el deixar-se estimar, l’entendre l’altre per poder-te entendre a tu i l’entendre’t a tu per poder entendre l’altre.
Una gossa en un descampat parla de mirar el dolor a la cara, d’entrar dins el descampat que representen les males experiències per il·luminar-lo i poder-lo entendre. L’obra parteix d’una història dura, però el regust final que et deixa és el d’una sensació de benestar, el de la tranquil·litat que s’obté després de fer front a les ombres. No hi ha llàgrimes més reconfortants que les que es ploren veien en escena el text de Clàudia Cedó, perquè la proposta és teatre i també és poesia, escrita i visual, reivindicativa i emotiva, amb actors i actrius de primera i un canal d’emocions que et remou la sang i que fa que et bategui el cor.
