Sotabosc
Teatre de l'Aurora, 26 de novembre
Inspira Teatre es torna a capbussar a les arts escèniques per a la primera infància. Després de la reeixida aventura que van tenir amb Kl'aa, la teva cançó, és d'agrair que aquesta nova peça mantingui l'excel·lència tècnica i la voluntat de conrear espectacles suggerents i rodons.
Sotabosc es fixa en aquella vida que s'amaga sota el crepitar de les fulles que serveixen de catifa dels indrets naturals. Com vam veure a Miranius, allà on hi ha aigua i natura, la vida s'escampa. Però el món que descobrim no és ple d'animals perillosos ni insectes vulnerables, sinó de ritmes boscosos i melodies inspiradores. Més enllà de voler mostrar un paisatge evident, definit i realista, es mostra una atmosfera on domina la suggestió, la imaginació i les ganes de meravellar-se pels gestos més íntims (i més ínfims).
La platea la poblen sabates petites que trepitgen un teatre per primer cop; ulls grossos disposats a gaudir de les primeres experiències. Els infants de seguida queden seduïts per les cançons a tres veus, els ritmes quasi tribals i les coreografies que simulen aquells moviments aparentment amagats. I, segurament, un dels grans elements per mantenir l'atenció és el dispositiu escènic i la il·luminació, que juga amb encert les obagues del bosc i els estralls de llum entre les fulles. El que en un principi sembla només una estesa de fulles, amaga en realitat tot un univers on de les branques i les escorces se'n fan animals i dels troncs i els aglans se'n fan instruments. Si ho vols, un pandero es converteix fàcilment en una lluna. Els fidels seguidors de la Fira Mediterrània ho tenim clar (Sense lluna, El comte Arnau). Quan natura i cultura es fusionen són un terreny fèrtil per a la creació. I un refugi per al públic.
Laia Piró, Neus Umbert i Esther Westermeyer signen una interpretació coral i afinada, en l'univers musical i en el coreogràfic. La proximitat amb el públic i la interacció mesurada són un dels encerts de la proposta, amable i sense lliçons. Cuques de llums i tota mena d'ocells ronden les primeres files amb els sons i els detalls més petits. Altre cop, allò que imaginem és el més interessant. Només la projecció d'un ocell acolorit (sobre una tela blanca) resulta massa evident i abandona l'organicitat de la resta de la peça.
Ser petit vol dir mirar el món, molts cops, per primera vegada. Saltar a bassals i sorprendre's dels esquitxos. Meravellar-se amb les fulles que cauen a la tardor. Imaginar milers d'animals amb els troncs del bosc. Recrear sorolls amb trossos de canya. Saber aprofitar tota aquesta curiositat és el propòsit de moltes companyies, que se'n surten amb resultats excel·lents. L'Univers de cossos celestes que gira amb Engruna Teatre, els punts que creixen com llavors a Piste, piste, piste o aquest Sotabosc són exemples de com, per entrar a un nou món, no calen paraules, només cal imaginació. I mirar el món amb sabates petites i ulls grossos.
Martí Rossell Pelfort
@martirospel
