Erritu és un viatge vital que travessa els estats de la vida mitjançant els rituals de pas: des del naixement al caos, passant pel desert de la soledat, fins arribar a l’amor i, finalment, la mort. A Erritu es fonen dues maneres d’entendre la dansa, la del prestigiós coreògraf israelià Sharon Fridman, amb un moviment basat en el contacte, i la de Kukai, de moviments purs i vitals. L’espectacle, concebut per a espais no convencionals, ens permetrà gaudir de la Seu com mai havíem fet fins ara. Un altre dels al·licients d’aquest muntatge és la participació de setze veus femenines de l’Orfeó Manresà, que interpretaran diverses melodies escrites pel contratenor David Azurza.
Erritu
Mercat de les flors, 21 de febrer de 2020
De manera molt fugaç - com sol passar amb la programació de dansa - vam tenir el passat cap de setmana la magnífica Erritu al Mercat de les Flors. La peça, de Kukai Dantza (Premi Nacional de Dansa del 2017), segueix en la seva línia, ja insígnia de la companyia, de incorporar en el moviment la dansa folklòrica basca.
Ens trobem davant d'una proposta molt completa, on s'ha tingut molta cura de tots els detalls i de l'experiència de l'espectador. L'espai sonor, les llums, el vestuari i la il·luminació són peces clau i imprescindibles per a generar a l'audiència sensacions molt diverses.
Exemples serien el d'utilitzar diferents tèxtils en la vestimenta, com ara vinil o lentejuelas per generar textures sonores molt originals i donar-li una altra dimensió sensorial al moviment. Jugar amb una freqüència de llum estroboscòpia que doni sensació de fotograma i congelació del moviment. Combinar boira amb una llum incident a l'espectador per fer "desaparèixer" als ballarins durant uns segons, i un llarg etcètera. Tot un seguit de detalls que provoquen a l'espectador una tridimensionalitat i una experiència multisensorial única.
A nivell sonor també cal mencionar a David Azurza i el Cor de Noies de l’Orfeó Català, que embolcallen l'escenari - a nivell físic i musical - i que també han rebut unes discretes directrius de moviment. No acompanyen la peça, en formen part. Quin goig i quin privilegi sentir harmonies per part de tantes veus!
Finalment, però no menys important, la coreografia de Sharon Fridman, Premi Max a Millor Coreografia del 2019, és espectacular. Juga constantment amb els contrastos, combinant moments d'alta intensitat amb d'altres de calma i lentitud, o bé parts solistes amb d'altres grupals. La millor part i segurament la més complexa és el moment en que tots els ballarins s'entrellacen i comencen a fluir, movent-se com un sol líquid que es barreja, compartint al 100% la seva kinesfera i amb una coordinació impressionant.
I al sortir, trobar-se el cor al complet a banda i banda del hall cantant i acompanyant-te a la sortida és clarament un altre indicatiu que la proposta ha pensat en l'experiència inclús més enllà del final.
Una proposta que no pot ser més rodona!
Anna Molinet
@Annafase_
