Fuga de conills

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Maria Cirici, Artur Rodríguez
Escenografia:
Josep Sarsanedas
Il·luminació:
Bernat Jansà
So:
Guillermo Mugular
Vestuari:
Berta Cabanas
Direcció:
Martina Cabanas Collell, Artur Trias
Companyia:
Zero10 Teatre
Autoria:
James Joyce
Sinopsi:

Un DJ que punxa Bach a les 4 de la matinada.
Un conill amb fòbia a Spiderman.
Unes ratlles de coca.
Un gran slalom a ritme del David Bowie.
Segueixo somniant amb una baixada infinita, el vent a la cara, la velocitat, el silenci, la neu neta, brillant, el sol…
És com si m’estigués esborrant.
Crònica d’una frustració.

Malgrat que els protagonistes es dediquen a una professió considerada artística, la temàtica de l’espectacle no queda inscrita en aquest àmbit sinó que es fa extensible a una bona part de la generació que s’entesta a no envellir i a qui l’aterren les responsabilitats. Una generació marcada pel concepte d’èxit i fracàs. Davant de la solitud i la incomunicació a la qual cada dia els empeny l’engranatge social establert, els tres protagonistes proven de comprendre la complexitat de les relacions i defensen les seves amistats imperfectes. Els veiem evadir-se de la realitat a través de drogues excitants i també psicotròpiques, perseguir la felicitat gairebé com adictes, no volen que la nit, la joventut, s’acabin.

Crítica: Fuga de conills

06/03/2018

Ja no creu ningú que els conills puguin ser algú

per Judit Martinez Gili

Fuga de conills Sala Atrium, 2 de març de 2018 [caption id="attachment_1885" align="aligncenter" width="411"] Foto: Juanma Verdaguer[/caption]

Fuga de conills és un retrat de tres artistes frustrats, un testimoni lleugerament tòpic de la vida i la carrera estancades d’actors i membres del món de les arts escèniques. A partir d’una trama simple, sense voluntat de brillar, es debat al voltant de la inacabable joventut que amenaça en destruir els estaments dogmàtics  sobre la realitat social que carreguen els joves a l’esquena. Els qui busquen de les arts una professió intenten sobreviure a la precarietat laboral i passen pel món esperant i buscant la vida real.

Combina l’expressió artística del gest i de la música amb la rutina corresponent a la quotidianitat, expressada des de la vida dels personatges. L’espectacle brinda als personatges grans frustracions amagades en petites metes sense assolir i una conformitat infeliç. Els conills volen fugar-se, però les persones no troben el camí adequat. D’aquesta manera, amb un humor directe i maleducat, Fuga de conills, traspassa la frontera entre realitat i ficció amb un espectacle que viu de la naturalitat i sobreviu en l’univers simbòlic. Per altra banda, la música juga un paper clau perquè marca els estadis energètics i determina el nivell d’abstracció de cada esdeveniment.

La proximitat dels actors i la manera tan sincera d’obrir la seva realitat doten l’espectacle d’una veracitat que queda allunyada en arribar al pas amb la metàfora. La seqüència d’episodis, que es pot arribar a entendre com a  previsible i necessària per a la història, permet veure la lleugeresa, la poca transcendència, d’unes vides mancades de satisfacció i, en definitiva, normals. L’espectacle, sense perdre l’humor negre, relaciona el fet de ser actor o músic amb el consum de drogues i tota una sèrie de tòpics segurament sorgits d’un llarg treball de reflexió, debat i recerca de mitjans per expressar l’agressiva crueltat de la tesi de l’obra. Fuga de conills plora per l’absurditat d’una realitat que commou i atrapa.

 Judit Martínez Gili @CritCultural