Ivànov

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca, Pau Roca, Ivan Benet, Mario Gas
Dramatúrgia:
Ferran Dordal
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Carlos Marquerie
Composició musical:
Nao Albet
So:
Nao Albet, Igor Pinto
Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Escrita per l’artista encara adolescent, Ivànov és la història d’un home atrapat entre la fi d’un món i la por de viure. Sol, desagradat de tot i de tothom, antipàtic i lúcid. El primer Txékhov d’Àlex Rigola.

"És absurd parlar massa d’Ivànov a priori. És molt millor que la versió que presentem s’expliqui per ella mateixa. Molt millor no definir aquesta peça que crea una gran diversitat d’opinions sobre el seu protagonista i el seu entorn. Un entorn confús, com el que vivim en l’actualitat.

En tot cas, insinuem que potser parla d’algú imperfecte, com nosaltres; ple de contradiccions, com nosaltres; que en un moment de crisi i/o saturació, ens interpela sobre el sentit de l’existència i sobre el nostre comportament.

Kierkegaard deia que tenim llibertat per prendre decisions morals per dirigir la nostra vida, però que la consciència d’elecció ens crea angoixa.

Sartre deia que la consciència de la nostra existència ens fa crear el nostre propi objectiu en la vida, per tal de donar-li un sentit.

Camus afirmava que la nostra vida no té una finalitat fonamental i, per tant, per afrontar l’angoixa que això ens provoca, hem d’escollir entre acceptar la banalitat i l’absurditat de la nostra existència o deixar d’existir.

Tots nosaltres hem tingut moments de crisi a la vida, cada u per diverses raons, que ens han creat angoixa. Observem ara, doncs, què li passa a Ivànov i als seus companys en una societat perduda, desestabilitzada i amb valors molt tocats. Us sona?

Anem bé?"

Àlex Rigola

Premi de la Crítica 2017 a dramatúrgia (Àlex Rigola)

Finalista a espai sonor (Nao Albet) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Ivànov

07/05/2017

Joan, Sara, Pau, Àgata, Andreu, Sandra, Pep, Vicky i Nao

per Sílvia Mercè i Sonet
IVANOV 30 d'abril 2017, Teatre Lliure (Montjuïc) [caption id="attachment_558" align="alignnone" width="300"] Foto Ricard Fadrique[/caption] Àlex Rigola ens presenta una versió actualitzada i molt lliure d’un text poc conegut de l’autor clàssic Anton Txèkhov. Una versió que pot desconcertar a l’espectador més conservador, mentre que des d’una mirada més progressista, per dir-ho d’alguna manera, et pot arribar a entusiasmar. L’energia comença molt amunt i el muntatge va aconseguint que, tot i trobar moments de descans, la tensió entre els personatges hi sigui sempre present i aquesta es vagi renovant constantment. En Joan (Joan Carreras) és un home ple de contradiccions, avorrit pel tedi de la seva rutina tenint cura de la seva dona malalta, la Sara (Sara Espígul). L'única manera que troba d'evadir-se és sortint cada vespre a festes amb els seus amics, l’Andreu (Andreu Benito) i la Sandra (Sandra Monclús). La resta de persones al seu voltant (Pau Roca, Àgata Roca, Nao Albet, Vicky Luengo i Pep Cruz) el jutgen severament i el difamen considerant-lo un interessat que es va casar per diners i ara és infeliç al trobar-se sense l'aprovació ni el suport de la família d'ella i a més, la malaltia. És un egoista cegat pel poder econòmic, o un home amb depressió del que tothom se n’aprofita? Ningú ens dóna la resposta. El teatre (o el que jo consideraria bon teatre) no pretén donar respostes, sinó generar preguntes. I crec que és una proposta que en genera moltes, de preguntes. El director juga amb molts elements diferents i dóna molta informació que el públic ha d’anar desgranant, poc a poc, i fins bastant després d’haver sortit de la sala del Lliure. Utilitzen els noms propis dels actors, sense disfressar-los de personatge, i que a més no abandonen l’escena en cap moment, compten amb elements d’audiovisuals, espai sonor creat en directe, confeti, gats daurats de la sort, i etcètera. Tot d'elements lligats a significats metafòrics i simbòlics. Tots aquests elements acompanyats d’una meravellosa interpretació naturalista fins a l’extrem, per part d'un repartiment de molts actors de primera fila, malauradament em van distreure del text. Vaig entendre la història, el fil argumental en les obres de Txèkhov no és gaire complicat, però no vaig poder gaudir de la bellesa de les paraules que normalment broten d’aquest dramaturg. Independentment d’aquest fet, és una experiència teatral que sense cap dubte vaig gaudir i trobar molt interessant. Sílvia Mercè i Sonet