Purificats, Sarah Kane
Teatre Tantarantana, 18 de febrer de 2024
Quan una obra de teatre remou l’espectador fins a tal punt que tres persones es veuen forçades a marxar enmig de l’espectacle, quelcom es tranquil·litza dins meu amb la satisfacció que ho estem fent bé. El poeta mexicà César Cruz (i no pas Banksy) va captar l’essència d’aquest sentiment quan va dir “art should comfort the disturbed and disturb the comfortable”, i és que no podem seguir programant la Fedra de Racine amb una escenografia clàssica i l’esperança que el públic interioritzi el deure cap a la pàtria. Però on radica la incomoditat del teatre de Sarah Kane? Segueix sent trencador despullar-se dalt de l’escenari quan ho fan fins i tot al Liceu?
Sarah Kane és coneguda principalment per les seves acotacions inherentment irrepresentables. A Blasted, un home es menja un nadó, i a Purificats veiem mutilacions a tort i a dret, flors naixent del terra de l’escenari, i un empalament. En un campus universitari convertit en quelcom que flota entre un camp de concentració i un hospital psiquiàtric, els personatges són castigats i torturats sense treva per Tinker, un fals doctor amb deliris de grandesa. Davant de tal complexitat, La Cremosa troba solucions més que encertades que respecten tant com és possible el text original i aconsegueixen anar més enllà, creant matisos que encaminen l’espectador cap a una interpretació pessimista.
L’adaptació de Mia Parcerisa juga amb la ironia i l’absurd, donant una importància cabdal als efectes sonors, la veu i la música en directe de Zúbel Arana. Si els diàlegs ja són freds, buits i gairebé automàtics en la seva versió escrita, la seva representació, coreografiada en extrem i pronunciada en un to que intencionadament xoca amb la situació, retira tota humanitat als personatges des del principi, fins i tot abans que els haguem vist patir, i els converteix en res més que cossos al servei de la crueltat excessiva de Tinker. A més, el fet que cap personatge abandoni l’escenari en els 90 minuts que dura l’obra, fins i tot quan no participen directament a l’escena, els col·loca en una posició de vulnerabilitat extrema, ja que no només són observats més enllà de la quarta paret, sinó també des de dins mateix del marc de ficció.
D’altra banda, si l’art postmodern és l’art de la cita i la relectura, tant Sarah Kane com La Cremosa dominen les seves referències. Ben bé des del títol ens trobem transportats als inicis de la tragèdia, en el que és un repte a la catarsi aristotèlica (és l’obra una mescla de pietat i terror que purgarà les nostres passions i ens purificarà?). En el clima de violència i autoritarisme hi podem veure un reflex orwellià de 1984, i en el personatge de Tinker una crida a tots els tirants dèspotes de la història de la literatura. La interpretació de Guillem Font cita imatges tan dispars com el Discòbol o el Doctor Frankenstein, amb un bigoti hitlerià i una presència equiparable a la inevitabilitat de la mort. I, per suposat, les referències cristianes són obligatòries, des de la superioritat quasi divina del doctor o l’afusellament que deixa Graham amb un forat a la mà digne d’una crucifixió, fins al quadre renaixentista amb què l’obra arriba al clímax, on la Grace lidera amb els seus nous atributs una muntanya de cossos desestimats.
Els més optimistes veuen en la trilogia kaneiana formada per Blasted, Purificats i Crave una reflexió sobre el poder de l’amor i el seu potencial curador. La meva interpretació, reforçada per la proposta de Parcerisa, indaga, d’una banda, en les qüestions de gènere, de corporalitat, i d’identitat que omplen les paraules de la dramaturga anglesa, manifestades, per exemple, en la fixació amb el transvestisme; i de l’altra, en l’obsessió gairebé infantil amb el trencament dels límits. Quan jo surto del teatre després de veure una obra de Sarah Kane, no m’emporto l’esperança de ser salvada per l’amor, ja que els seus personatges mai se salven, o almenys no explícitament. En canvi, en surto amb una nova consciència del meu cos, amb una incomoditat que em persegueix i que no em marxa del cap en molt de temps, perquè el dolor que infligeix Purificats és purament físic: el que ens posa en tensió no és que en Rod estimi en Carl i el vegi patir, sinó que en Tinker li talli la llengua, les mans, els peus i el penis; el que ens posa els pèls de punta no és tant la dona destinada a ballar pel gaudi dels homes durant la resta de la seva vida, sinó ser obligats a presenciar actes sexuals una vegada i una altra a cinc metres del nostre seient.
Martina Agustí (@m4rtin4gusti)
