Shenzen

informació obra



Direcció:
Roberto Romei
Intèrprets:
Sandra Monclús, Raphaëlle Pérez
Vestuari:
Roger Orra
Escenografia:
Roger Orra
So:
Jordi Collet
Autor:
Raphaëlle Pérez
Sinopsi:

Signa el text Stefano Massini, un dramaturg italià, director artístic del Piccolo Teatro de Milà, que es caracteritza per produir uns textos de caràcter polític que van trobar la màxima expressió en la peça Lehman Trilogy, vista en escenaris d'arreu del món i posada en escena pel mateix Roberto Romei al Grec 2016. El tàndem autor/director repeteix ara amb un muntatge que representa una crítica a un món laboral proper a l'explotació, amb sous baixos, poc descans i contractes precaris. Sí, Massini ens parla d'unes condicions massa habituals encara a les fàbriques xineses però, de fet, converteix la Xina en un símbol per parlar-nos d'un món globalitzat en el qual les empreses i el capital han acaparat tot el poder i han deixat treballadors i població en una situació d'indefensió. Aquesta indefensió s'exemplifica perfectament en l'entrevista en la qual una examinadora sotmet quatre treballadors, als qui adreça atacs i agressives qüestions que ells reben en silenci. I és que les quatre cadires que veureu en l'escenari, absolutament nu i sense ni un sol element d'attrezzo, són buides, de manera que és el mateix espectador, assegut al voltant de l'escenari, qui ha d'imaginar les respostes i defenses d'aquests éssers silenciats. El públic, doncs, és qui ha de crear les respostes, positives o negatives, imaginar els gestos i les mirades dels treballadors i fer visibles en la seva ment els papers, les plaques o els llapis de colors a què es refereix l'actriu protagonista. I és que les paraules que pronuncia i la seva interpretació són l'únic element a l'abast d'un espectador que, convertit en còmplice del dramaturg, acull en la seva pròpia ment bona part de la representació.

Crítica: Shenzen

13/09/2018

La bona globalització

per Sílvia Mercè i Sonet

Shenzhen significa infern Tantarantana, 7 de setembre 2018

Shenzhen és la capital d’una regió humil de la Xina dedicada al cultiu d’arròs, el nom de la qual prové de la denominació que utilitzaven els habitants de la zona, i significa “rases profundes”, característiques de la zona en les que és cultivava el cereal. A partir de 1980, però, tot va canviar ja que la ciutat va ser reconeguda com a “zona econòmica especial”, esdevenint un oasi capitalista dins la societat comunista xinesa. En els últims 30 anys la ciutat s’ha modernitzat, occidentalitzat i convertit en una potència on grans marques tecnològiques hi tenen localitzades les seves fàbriques.

Això ha portat de la mà unes pèssimes condicions de treball, jornades laborals llargues, salaris curts, pressió, aïllament, en definitiva, l’explotació de treballadors que va generar, cap a l’any 2012, una onada de suïcidis a les fàbriques de la ciutat. Nombrosos comitès i periodistes han realitzat estudis sobre les condicions de feina concloent que drets fonamentals estaven sent violats. Stefano Massini (Dona no reeducable, Lehman Trilogy) signa aquest text punyent que ens parla d’aquestes condicions laborals i la manipulació psicològica a la que estan sotmesos els treballadors, inspirat en els fets ocorreguts a Shenzhen.

Dirigida per Roberto Romei, que ja havia dirigit textos d’aquest dramaturg, Sandra Monclús es converteix en l’examinadora de quatre operaris que han de demostrar la seva vàlua com a treballadors per a aconseguir una compensació o bé, seran acomiadats. La manipulació i el poder psicològic que Monclús exerceix sobre les seves víctimes et manté en tensió contínua durant tota la peça, mentre, per altra banda, el codi que ràpidament s’estableix entre intèrpret i públic et deixa l’espai suficient per a poder respirar, sabent que tu sortiràs d’allà sense que et passi res.

Personalment, la interpretació de Monclús em va fer oblidar per complet que allò es tractava d’una representació teatral, per a transportar-me directament a una espècie de sala d’interrogatoris on s’estava realitzant aquell macabre experiment. Em sentia apel·lada i manipulada, alhora que em recordava a mi mateixa que la meva funció era únicament d’observadora.

Vivim en un món globalitzat en que, a diferència de l’ideal que ens havien venut de “un món millor per a tots”, una minoria gaudeix de privilegis, oposats a una franja en l’extrema pobresa, mentre la majoria vivim en un estat intermig que no abandona la precarietat. Aquesta peça ens dona un cop de realitat a l’estómac exposant unes condicions laborals inhumanes, que són més habituals i properes del que ens pensem.

Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet