La Calòrica fa 10 anys. Per celebrar-ho, remunta el seu primer espectacle. Un èxit de llavors amb el saber escènic d’avui.
Formada l’any 2010 per un grup d’artistes que volien fer teatre malgrat la crisi econòmica, La Calòrica ha treballat la reflexió política i el sentit de l’humor en els seus espectacles. Destaquem L’Editto Bulgaro (2012), La nave de los necios (2013), Bluf (2014), Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), El Profeta (2016), FairFly (2017, 2 Premis Max, Premi Butaca i Premi de la Crítica) i Els ocells (2018).
Finalista compartit amb Els ocells a Premi Novaveu 2019
La Calòrica ho ha tornat a fer! Aquest 2020 es
compleixen deu anys de la formació d’aquesta companyia i per celebrar-ho han
decidit recuperar el seu primer espectacle, estrenat al 2010 com a treball de
l’Institut del Teatre, que va fer temporada al teatre Versus al 2011. En
aquests deu anys, La Calòrica ha crescut i ha madurat, s’ha fet un lloc al
panorama teatral barceloní i s’ha convertit en una de les companyies referents
de la nostra ciutat, amb la seva mirada crítica i original. Saps que sempre que
vagis a un dels seus espectacles no en sortiràs indiferent!
Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I és la història dels últims dies de vida de la reina Isabel I. Una tragicomèdia grotesca que tracta temes com la família, la mort i la fam de poder i fa una clara crítica a la monarquia. Gràcies a l’excel·lent direcció de Israel Solà i el magnífic text de Joan Yago ens trobem davant d'una hora i deu d’obra que passa en un obrir i tancar d’ulls. Vull destacar en especial el text de Yago, ple d’humor i sarcasme, que és fidel històricament i està ple de dades, les quals arriben a l’espectador d’una manera àgil i divertida. Amb un ritme dinàmic i frenètic que no decau en cap moment. I un missatge crític que segueix vigent deu anys després de la seva escriptura.
A Feísima enfermedad... hi ha una protagonista indiscutible i aquesta és Isabel I interpretada d’una manera magistral per Aitor Galisteo-Rocher. Un personatge que em va recordar en el millor dels sentits a la mare del Brian de la pel·lícula La vida de Brian dels Monty Phyton. Galisteo-Rocher es menja l’escenari en tot moment, fins i tot en les escenes en les quals està tapat sota els llençols acaba sent el focus gràcies al seu magnetisme. Destacar també moments com el monòleg del seu testament, ple de crítiques i referències a la monarquia espanyola i l’escena final, una gran metàfora de com aquesta monarquia no acaba de morir, un moment divertidíssim que fa que l’espectador surti del teatre amb un molt bon sabor de boca. Subratllar també la gran feina de Xavi Francés com a Fernando d’Aragó i Carla Rovira com a cardenal.
L’escenografia d’Albert Pasqual em va semblar molt encertada. Un llit al centre, al voltant del qual es desenvolupa tota l’acció, un llit que concentra la brutícia (restes de menjar, palla...) pròpia de la Castella més rància, que es contraposa amb l’arribada d’una Europa (el príncep Felip) enlluernadora, moderna i bella. També em va semblar molt interessant l’espai sonor de Guillem Rodríguez, en especial a l’escena del malson, que juntament amb la música de Jan Fité, a ritme de pasdobles marca unes transicions que endinsen l’espectador en l’univers que s’està construint des de la primera escena.
No puc fer més que felicitar a tot l’equip per una magnífica obra, que estic ben segura no deixarà al públic indiferent i portarà moltes més alegries a aquesta companyia, a la qual li desitjo uns deu anys més (o els que calguin) d’èxits al teatre.
