Pornografia (Parking Shakespeare)
CC Farinera del Clot, 22 de gener de 2018
[caption id="attachment_1632" align="aligncenter" width="500"]
© Xavi Gil[/caption]
Ja fa uns anys que la companyia Parking Shakespeare, que interpreta comèdies del bard a l’aire lliure cada estiu, prepara textos dramàtics d’altres autors en espais tancats durant l’hivern: és el que anomena Parking d’Hivern. Tant a l’estiu com a l’hivern, els seus espectacles són d’entrada gratuïta; només demanen la voluntat en acabar la funció. Es tracta d’un projecte de gran èxit, ja que permet veure molt bon teatre a un preu assequible per a totes les butxaques.
Enguany, Parking Shakespeare s’instal·la al CC Farinera del Clot i compta amb la direcció d’Iban Beltran per oferir-nos Pornografia, un text del dramaturg britànic Simon Stephens, conegut principalment per la versió teatral de la novel·la de Mark Haddon El curiós incident del gos a mitjanit.
El text d’Stephens, format per quatre monòlegs i dues escenes de parella, és fosc i colpidor, i està ple de llums i ombres: narra diverses històries que passen pels volts dels atemptats al metro i al bus de Londres el juliol del 2005, moment què també se celebrava el macroconcert del Live 8 a Hyde Park i s’anunciava que la ciutat seria la seu de les Olimpíades del 2012. Es tracta d’un llibret escrit d’una forma absolutament posdramàtica, un sol text sense divisió de personatges, la qual cosa fa que la companyia hagi de triar quants actors l’interpreten i quin és el seu gènere, la seva edat, etc. Per la complexitat de la forma i per la cruesa de les històries, la tria de Pornografia suposa tot un repte que Parking Shakespeare ha assolit amb èxit.
Les interpretacions dels actors i actrius són realistes i molt mesurades, la qual cosa, en comparació amb el Parking d’Estiu, ens demostra que els interprèts de la companyia tenen una gran varietat de registres i que poden abordar perfectament tant un drama com una comèdia. Especialment destaquen les dues parelles: Ester Cort i Carles Gilabert ens ofereixen alhora una història d’amor i horror, en què destaca el moviment escènic d’Ana Pérez, un dels grans encerts del muntatge en general, mentre que José Pedro García Balada i Pep Garcia-Pascual s’exposen totalment davant del públic en una de les escenes més delicades de l’obra, i aconsegueixen, amb les seves interpretacions, fer-nos empatitzar tant amb l’agressor com amb l’agredit. Destaca també el monòleg d’una esplèndida Àngela Jové, malgrat que potser, en global, les escenes brillen més que els soliloquis, ja que estan dirigides amb un major dinamisme, amb més moviment, i es mostra en elles una paleta emocional més gran de cada personatge que no en les històries individuals, més planes.
Per acabar, ho refinen tot plegat l’espai escènic de Sebastià Brosa i Paula Font i la música i els vídeos de Carles Tamayo, que brillarien més en un espai amb més possibilitats tècniques i millor acústica, com ara un teatre, en el qual, per la gran qualitat del projecte, Parking Shakespeare mereixeria poder reposar l’obra ben aviat.
Nil Martín
@Nil_ml
