Mirta en espera
La Badabadoc, 1 d'octubre de 2020
Mirta espera en un banc del carrer. A qui? A Godot? No, al seu agent que mai arriba; igual que Godot, igual que l’èxit, igual que l’amor... Però ella manté el somriure, és una clown tràgica tot i que optimista. Ángela Palacios (guanyadora del premi de la secció oficial i del públic CatBaSur 2019) crea amb la Mirta un personatge entranyable i hilarant en el que tots i totes ens hi podem veure reflectits i reflectides i amb qui no podrem parar de riure fins al final de la funció.
L’obra comença amb la Mirta arribant al banc. Ella deixa l’altaveu i la maleta i seu. De sobte, sense demanar permís, treu una figureta que imita l'estatueta dels Oscars de la seva bossa i li comença a cantar sobre el desig d’èxit que té la Mirta. A partir d’aquest moment el públic es converteix en el seu confident, com un vianant que passava i s’hi ha quedat. La Mirta ens parla d’ella, de la seva estressant carrera (amb una absurda quantitat diària de càstings, personatges petitíssims i càstings un altre cop) i de la seva vida amorosa, on també espera en va.
Amb aquesta obra, l'Ángela Palacios ens dona una classe magistral de direcció, d’actuació i de dramatúrgia. Un escenari on no hi sobra res és l’espai que l’Ángela omple de personatges extremadament diferenciables i amb ànima pròpia. Ella sola els planta en el buit de l’escenari des del banc, tan presents que hom s’oblida que els està projectant una actriu. L’Ángela treballa tan minuciosament amb les veus i els accents que obliga a un preguntar-se quina és la seva veu real. El text és àgil i astut, ple de referències a pel·lícules clàssiques, de moments típics i ben denunciables de la vida d’una actriu i sobretot molt d’humor propi. Un bon exemple és la frase “No debería llevar un vestido amarillo sobre el escenario porque lleva mala suerte, pero como no me puede ir aún peor…”.
La direcció és de treure’s el barret perquè un cuiner és un bon cuiner perquè sap fer un bon plat amb pocs ingredients, com explicava Bertolt Brecht. Una actriu vestida de groc sobre un banc blau, uns pocs objectes que apareixen i desapareixen en la maleta o la bossa i prou, no hi ha res més. Els únics elements tècnics que necessita l’obra són els focus que canvien de color per marcar el moment musical i una màquina que li escup fum a la cara només dos cops durant la funció. Per a la resta només cal seure i esperar amb la nostra amiga Mirta.
Héctor Naranjo
@hector_naranjo_gamez
