Pols de diamant
Sala Versus Glòries, 3 de novembre de 2023
El diamant té la fama de ser el material natural més dur que existeix. Si bé la seva superfície roman sempre impecable, això no el salva de fer-se a miques al rebre un cop. Així és com els personatges de l’obra Pols de diamant parlen de les característiques de la pedra preciosa. Escrita per Pau Coya i sota la direcció de Nelson Valente, l’obra t’atrapa i no et deixa anar fins que s’acaba, i no es deu només al fet que la banda sonora consisteixi en cançons de Rihanna.
El tema que aborda l’espectacle ens l’expliquen els actors abans que comenci la trama en si, és a dir, que de seguida se’ns desvela què passarà. Dafnis Balduz i Albert Salazar invoquen la figura de l’autor i ens exposen de manera lleugera i humorística la realitat – recent – en la que es basa (o s’inspira) la història. Però els fets no tenen res de lleuger ja que es tracta d’una denúncia d’agressió homòfoba que va resultar ser falsa, amb tot el que això il·lustra: l’increment de la violència patida per la comunitat LGTBIQ+ i com la mentida danya la credibilitat de les víctimes. Ara bé, un cop la ficció pren el relleu els personatges esdevenen els protagonistes. No estan al servei del tema, sinó que un episodi de violència irromp i amenaça les vides d’uns personatges molt ben definits. Ens aboquem tant a la vida d’aquestes persones, que la qüestió reivindicativa i política queda de rerefons, sense desaparèixer mai per complet.
És un autèntic goig veure la química entre els personatges. No tan sols el llenguatge que utilitzen és natural sense sonar groller o massa familiar, sinó que estem davant d’una història d’amor plena de tendresa i de vivacitat. És impossible no sentir empatia envers el Dani i l’Aleix, dos nois que es coneixen a una consulta mentre esperaven per fer-se proves de malalties de transmissió sexual. Quan van de festa, ens ho passem bé amb ells. Quan riuen, riem amb ells. Quan pateixen, patim amb ells. No els jutgem, entenem les decisions i els errors de cadascú perquè hem acabat estimant-los. A més, malgrat haver-nos revelat des del minut zero què passaria, queda una part de misteri que manté al públic inquiet i atent. Un misteri que no es resol amb un deus ex machina, sinó que ens adonem que, tot al llarg de l’obra, hem anat collint pistes sense ser-ne conscients.
A part de la precipitació del desenllaç, que ocorre molt ràpidament, l’única “crítica” seria que pot esdevenir redundant la simbologia del diamant: el títol, el tatuatge d’un personatge, la cançó de la Rihanna, que els personatges expliquin que és dur però no irrompible; però forma part de la personalitat del personatge que el personifica qui, com el conjunt de l’espectacle, ens irradia de llum. Així que si voleu que se us escalfi el cor i sortir del teatre amb ganes d’anar de festa amb els protagonistes, el Dani i l’Aleix us esperen a la Sala Versus Glòries fins al 12 de novembre.
Arlet Ferrer Heras
@drawingtheatre
