La Fortuna de Sílvia és un clàssic de Sagarra del que hem sentit molt poc a parlar. Quan pensem en les seves obres a tots ens venen al cap la Glòria, amb el seu hostal, i la Marina, amb el seu cafè; però a la Sílvia la descobrim tot just ara que en Jordi Prat i Coll ha decidit treure-li la pols i posar-la damunt l’escenari de la Sala Petita del TNC. Quan Sagarra la va estrenar, l’any 1947 al Teatre Romea, va ser un fracàs, ens explica el mateix Prat i Coll als alumnes que hem pogut anar a veure el seu primer assaig obert, i tinc la sensació que durant unes mil·lèsimes de segon a ell li sobrevé la por de córrer la mateixa sort. Personalment, no crec pas que sigui així.
Laura Conejero encapçala el repartiment encarnant el paper de Sílvia, una dona idealista i sempre fidel a si mateixa, a la seva moral, envoltada de la seva família. La seva germana, interpretada per Muntsa Alcañiz, i els seus dos fills, Anna Alarcon i Albert Baró, no tenen miraments quan les circumstàncies que els envolten els fan canviar d’opinions i fins i tot, de personalitat. Berta Giraut i Pep Munné tanquen aquest repartiment donant un punt còmic i refrescant a la realitat que ens mostra la peça, situada entre els anys 1935 i 1945 a “una ciutat europea”; així, sense especificar.
Sílvia és una vídua amb dos fills que ha viscut sempre mantinguda per la seva germana, amb fortuna gràcies al seu casament, que practica la caritat amb els seus familiars amb desgana i retrets. Un vestit i la Segona Guerra Mundial, sacsejaran les seves vides enfrontant a les germanes, i després a mare i filla, que es comparen entre elles i no entenen la posició de l’altra quan discuteixen sobre els respectius deures. Seguir sempre la pròpia brúixola moral o adaptar-se per sobreviure en un món materialista i d’aparences. Celebrar el final i la victòria d’una guerra que mai no hauria d’haver arribat o plorar per la pèrdua i la misèria que aquesta ha deixat al seu pas. Una disputa entre “el que jo sóc” i “el que s’espera de mi”, que per sort o per desgràcia no sempre coincideixen.
Les interpretacions de tots els actors són excel·lents, sobretot tenint en compte que un text de Sagarra, tot i aquest ser en prosa, no és gens fàcil. L’artificiositat del llenguatge, tot i que molt bella, fa que costi entrar en aquesta quotidianitat amb la que es mouen els personatges. Abans no acaba el primer acte, però, els actors ja t’han atrapat, t’han fet oblidar on ets i t’han transportat dins el menjador de casa la Sílvia sense que te n’hagis adonat. Sent només un assaig, em va sorprendre i entusiasmar la concentració dels actors que, a l’acabar, es van quedar xerrant uns segons entre ells a l’escenari i ràpidament van entrar a la sala d’assaig on ja els esperava el director per passar notes, deixant el públic aplaudint sense cap salutació.
Aprofito per destacar la caracterització i el vestuari que, a banda de constar d’uns vestits preciosos confeccionats amb gran gust, ens donen molta informació sobre la personalitat dels personatges, subratllant l’evolució i el canvi en aquests, de manera que simplement amb la seva aparició ja pots intuir, per dir-ho d’alguna manera, què ha succeït durant els cinc anys de lapse entre acte i acte.
