Don Joan
Teatre Goya, 15 d'octubre de 2017
Amb un repartiment com el de Don Joan, les expectatives són altes. Sobretot sabent que és una reposició, una de les moltes que trobem aquesta temporada. Moltes obres estrenades la temporada passada tornen a repetir en la cartellera barcelonina aquest nou curs, però no tinc molt clar si la causa és per la qualitat de l’espectacle o únicament una qüestió d’estratègia de vendes donada la popularitat dels actors. De totes maneres, tots i cadascun dels actors de "Don Joan", producció de La Brutal, dirigida per David Selvas, fereixen amb la seva veritat i la seva implicació a escena.
L’escenografia recrea del bar d’un hotel de 4 o 5 estrelles, que a mesura va avançant la trama, es va transformant en un espai metafòric i oníric, convertint la peça en una proposta naturalista que a poc a poc evoluciona a una de més simbòlica. Els elements tècnics de llum i so són perfectament triats, executats i sincronitzats amb els actors.
Julio Manrique encapçala el repartiment amb un Don Joan modern que no mostra cap tipus de remordiment per la seva vida basada en la hipocresia i la manipulació, en favor del seu ego, de les dones que l’envolten. Manel Sans dóna de manera esplèndida el toc d’humor amb el personatge del servent que no està d’acord amb la manera de fer del seu amo, però no té cap altre remei que seguir-lo sense esperança de fer-lo entrar en raó.
Destaca la manera de tractar els personatges femenins en aquesta proposta. Les dones que cauen en l’engany del protagonista estan lluny de ser noietes innocents i influenciables, sinó que Donya Elvira (Sandra Monclús), Maturina (Anna Azcona) i Carlota (Nausicaa Bonnín), són dones fortes i serenes que, per altra banda, sucumbeixen davant l’atractiu, la passió i els seus instints més animals, en el bon sentit de l’expressió. Les tres actrius brillen per la seva naturalitat i comoditat a dalt l’escenari, tot i que de manera fugaç, ja que cal apuntar que Manrique acapara el pes escènic mentre els altres actuen com a petits satèl·lits al seu voltant.
Al sortir del teatre, tinc la sensació que missatge d’aquesta proposta és una mica borrós. He vist molts símbols, moltes referències, imatges, metàfores i recursos tècnics que m’han saturat, i no he pogut acabar d’entendre què m’estaven intentant transmetre. Però un cop païts tots aquests estímuls, el missatge em queda clar: les persones influents i que triomfen en la nostra societat actual, viuen a base de falses promeses, hipocresia i dobles intencions. A aquestes persones, com a Don Joan, els acaba arribant el moment de pagar per tot aquest llibertinatge ètic, però en comptes de deixar aquesta responsabilitat en mans de Déu, com passa en la ficció del relat, hem de trobar la manera de ser nosaltres els que posem fi a aquestes manipulacions.
Sílvia Mercè i Sonet.
