Innundes tot l'espai
Sala La Planeta, 11 de febrer de 2022
Inundes tot l’espai és, en cert sentit, la història d’un naufragi. O si més no, la d’un temporal. Un vendaval d’emocions envolta l’Helena (Laura Masmiquel) i en Juli (Xavier Barnils) en tot moment, i juntament amb ells, l’espectador en queda completament amarat.
La pregunta que plana per sobre de tota l’obra és què està bé. Es materialitza en una gran varietat de temes com l’art, l’amor, la riquesa material o el poder, dels quals brollen preguntes implícites constantment. A mesura que avancen les escenes i anem descobrint els personatges, veiem que sovint tant ells com nosaltres entrem en contradicció quan intentem donar-hi una resposta massa ràpida.
En certs moments, la confluència de totes aquestes temàtiques, i d’altres, pot aclaparar l’espectador. Estem a acostumats a què les obres tenen un tema principal, respecte al qual els cada actor es posiciona, i sovint els diferents posicionaments entren en conflicte. A Inundes tot l’espai això passa, però no amb un tema, sinó amb bastants, i els rols dels personatges es van capgirant de manera que allò que al principi sembla una dicotomia rotunda, al final, amb la visió global de l’obra, semblen dues veus d’una mateixa consciència.
Els salts temporals són un recurs que facilita molt l’apreciació de l’evolució dels personatges al llarg del temps. Crec que tant la direcció de Mireia Vallès com l’escenografia i caracterització de Pablo Paz ajuden a fer que l’espectador no es perdi: canvis de llum, petits canvis en el vestuari o en la situació dels dos actors són clau per saber en quin moment se situa cada escena. I si en algun moment no es pot ubicar del tot bé l’acció, tampoc suposa un gran problema, ja que l’important acaba essent la imatge general de la relació entre els dos personatges.
La gran tensió emocional de l’obra es veu molt ben reflectida en la caracterització dels personatges. En el cas de Masmiquel, em va cridar l’atenció el domini minuciós de la mirada i de l’expressió facial, de manera que es completa i potencia significat de les paraules i, en definitiva, del text que ella mateixa ha escrit. De forma similar, Barnils controla en tot moment la posició i el gest per tal de reafirmar el desfici i cinisme del personatge. Es nota com de profundament entenen, tant en Masmiquel com Barnils, la complexitat psicològica dels seus personatges. En aquest sentit, personalment crec que donar més pes al passat dels personatges (potser en detriment dels detalls de la seva relació o disputa) hauria ajudat a entendre les raons de la seva conducta, i així l’espectador podria haver aprofundit encara més en els seus pensaments i haver-hi empatitzat més. Tot i això, també és cert que explicitar menys les causes de les seves accions dona joc a l’espectador perquè completi la informació que falta.
A Inundes tot l’espai veiem com dos personatges, dues visions inicialment antagòniques de la vida, es van nodrint i corrompent mútuament fins que acaben, inevitablement, naufragant en si mateixos.
Imatge: © Sílvia Poch http://www.laplaneta.cat/ca/programacio/c/1243-inundes-tot-lespai.html
Andreu Boix Pagès
@aboix348
