Les coses excepcionals

Teatre

informació obra


Producció:
Sixto Paz Produccions
Traducció:
Adriana Nadal
Intèrprets:
Pau Roca
Escenografia:
Paula Bosch
Sinopsi:

«La comèdia més divertida que veurà sobre la depressió». Així va titular The Guardian la seva crítica de Les coses excepcionals de Duncan Macmillan en l’estrena a Edimburg. Un èxit instantani amb nombroses produccions i premis. La versió catalana va a càrrec de Pau Roca, protagonista de muntatges tan aplaudits com Pulmons. Un monòleg hilarant i honest sobre el sentiment de culpa que creix quan sents que no has fet feliços els que estimes i t’estimen. Tot comença amb una llista de coses que fan que la vida pagui la pena. Una llista que escriu un nen de sis anys a la mare que ha intentat suïcidar-se. Llista que, a aquell nen, ara adult, potser també li és útil.

Interpretada per Pau Roca / Leticia Dolera en dies alternatius.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Les coses excepcionals

01/02/2020

La il·lusió de mirar el món

per Quelot Martín

Les coses excepcionalsClub capítol, 28 de novembre de 2019

Fotografia: Sixto Paz

“Les coses excepcionals” és una d’aquelles petites perles del nostre teatre que un recorda de tant en tant i encara somriu. Duresa, tendresa i humor es mesclen en un equilibri natural que enganxa. Un en surt i dubta, sap que s’ho ha passat bé, sap que ha rigut, però també s’emporta les cares amargues de la vida en la mateixa mesura que la il·lusió i la esperança.

Des d’una posada en escena d’absoluts mínims Pau Roca s’encara a un públic amb una actuació per posar-se de peu en la que es negarà a alienar a ningú del que està passant a l’escenari, pocs es quedaran sense participar en algun moment. Personalment, i com a norma general, “participativa” no és precisament una descripció que a mi m’agradaria (un no està fet pels escenaris), però aquesta vegada sí. La facilitat, dinamisme i en algun moment ironia i dosis de mà esquerra amb la que es convida a participar en fan una experiència còmoda i que aconsegueix la implicació activa del públic.

Divertida, dinàmica i amb un text que podria ser molt dur però que es tracta amb molta honestedat i tendresa, jo diria que aquesta és una obra que val la pena recomanar. Pocs són els estats d’ànim o configuració de grups i edats als que els diria “aquesta potser no”.

Pocs dies queden per poder veure-la protagonitzada per Pau Roca, fins el 2 de febrer, Leticia Dolera serà l'encarregada de prendre-li el relleu. Personalment dubto de si tornar-hi a anar perquè em sembla que més que mai aquesta és una obra profundament marcada per l’actor, per la seva empatia i capacitat de gestionar l’escenari i el públic així que la curiositat em pot. Ja ho veurem, de moment, i com deia fa un moment, recomanar-la sense pèls a la llengua.

Quelot Martín@quelcom_