Amore (Pippo Delbono)

Teatre

informació obra


Sinopsi:

Amore és un viatge musical i líric per un paisatge extern (Portugal, Angola i Cap Verd) i interior. La música és el so melancòlic del fado, que esclata en ràfegues enèrgiques a través de les veus dels cantants fins a arribar als racons més allunyats de l’auditori; el ritme és el d’una cercavila, d’un retaule vibrant, d’una processó cerimoniosa; la imatge és una imatge composta de colors canviants que escalfa i refreda. Després hi ha la poesia escènica, presentada en el ric i hipnòtic registre de Pippo Delbono i la seva companyia. Les paraules són les dels grans poetes històrics del fado. Un intent, com sempre en l’obra de Delbono, fet de música, veus i imatges, de portar la vida i el somni a l’escenari.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Amore (Pippo Delbono)

28/11/2022

La invenció de l'amor

per Lucia Gusmaroli

Amore
Teatre Municipal de Girona (Temporada Alta), 5 de novembre

Amor inexorable. Amor com a experiència intrínseca de la condició humana, que impregna les vides, deixa sense alè i trastoca. Amor que esgarrifa. Amor inevitable.

Pippo Delbono, autor, actor i director italià, que ja va vam veure a la passada edició de Temporada Alta amb La gioia, torna al festival per a presentar la seva nova peça, Amore. Aquesta obra, ens explica Delbono amb la seva característica veu profunda, va néixer en un moment dur i dolorós, en el qual l’amor era difícil de veure arreu. D’aquí va néixer un intent extrem d’investigar el sentiment, que va portar Delbono a crear la peça al voltant de poesia i música de Portugal i algunes de les seves excolònies - Angola, Brasil i Cap Verd - una tria que impregna l'obra de certa melancolia. La sensació és d’una recerca espasmòdica, gairebé desesperada, de salvar urgentment les darreres engrunes d’amor sobreviscudes al món en tradicions antigues, com si en el fado se’n trobessin els últims rastres.

La posada en escena crida l’atenció pel minimalisme: un escenari buit, amb fons vermell, i un arbre despullat. La veritable escenografia però, la fan els efectes de llum, creant espais cada cop diferents. Com sovint passa en espectacles de Pippo Delbono, ell hi participa com a veu narrant des del fons de la sala, llegint, com una veu en off. En aquest cas, els textos són quasi exclusivament poemes d’origen lusità. A dalt de l'escenari, els moments musicals en viu s'alternen a una successió d’escenes construïdes amb el seu típic llenguatge teatral, amb la gran potència expressiva típica de la seva companyia, que compta amb intèrprets amb discapacitats.

El resultat és un espectacle de bellesa absoluta, a moments oníric, emotivament intens però no exempt de delicadesa. Si bé aquesta obra és menys intensa comparada amb altres creacions de Delbono, com per exemple La gioia mateixa, és impossible no quedar-se clavats a la butaca, amb els ulls ben oberts i un nu a l’estómac, preses de l'amor.

Lucia Gusmaroli
@gusm_arrr