Aquest projecte és una trobada entre Kukai Dantza i el coreògraf Marcos Morau, director de La Veronal i Premio Nacional de Danza 2013. La unió entre dos universos coreogràfics i dues mirades cap a la dansa que naveguen entre l'arrel més popular i l'expressió més avantguardista. Un treball que recorre alguns passatges de la cultura basca, els seus mites, des del seu origen fins a l'època contemporània. Un recorregut plàstic i emocional de símbols i d'iconografia que conté la història de l'experiència humana més universal.
Oskara, Teatre Municipal de Girona, 6 de maig de 2022
El carnestoltes ha mort per una hemorràgia cerebral. No entenem gaire bé per què hi ha un cadàver i un forense només començar. I llavors, se’ns parla de la capacitat del cervell per modificar els records que es graven a la memòria, per enaltir allò que ens agrada i oblidar allò que no ens funciona o que ens fa mal.
Un preludi per a l’entrega del cos i de la veu a la dansa i la música popular reformulada. Deixem que l’esforç i el sacrifici sigui recompensat per la comunitat que ens acull i reclama. Un parèntesi que introdueix personatges i atmosferes una mica lúgubres, tot i la celebració, tot i la festa. Seran aquests elements vinculats amb la tradició del carnaval rural de Lantz (Navarra) que donen un punt sinistre en contraposició amb la dansa que executen els intèrprets (sempre vestits de blanc) d’una forma perfecta i pulcra, gairebé tant com un quiròfan, a on a poc a poc es desmembra i s’analitza la festa popular. Aquest espai metafòric que ens situa en una ment clínica i ominosa pel qual es passegen els intèrprets caminant amb una parsimònia extremadament inquietant, es pot reconèixer en l’estil de Marcos Morau com hem vist en peces de la companyia La Veronal.
El personatges del carnaval rural de Lantz apareixen en escena, probablement sense ser reconeguts per un públic català. Però són un dels elements que distorsiona de forma encara més misteriosa l’espai escènic delicat i vaporós: unes cortines que onegen i marquen una quarta paret invisible, translúcida o a vegades més opaca. Sembla que aquest doble raser entre amor i violència, delicadesa i sequedat, blanc i vermell, està present en tota la peça. Com diu el web de l’ajuntament de Navarra, el carnaval de Lantz és una lluita entre el bé i el mal. Els personatges del carnaval apareixen de diverses maneres i generen petites referències a aquesta tradició popular. Per això us explico ara quins són aquests personatges i què fan:
Primer tenim el personatge anomenat Ziripot, aquest es representa com un homenot corpulent vestit amb sacs, la cara tapada i un barret de palla. Al Ziripot li passa una cosa curiosa, té un altre personatge associat a ell, qui li fa la guitza constantment tirant-lo a terra. El Zaldiko és un mig-home mig-cavall que saltironeja i es dedica a estimbar al Ziripot una vegada i una altra durant el recorregut del carnaval.
Aquests dos personatges surten durant les escenes d’Oskara des d’un espai que li dona la volta. El Ziripot apareix caminant tranquil·lament, com si fos un personatge de l’Studio Ghibli, i es dona la mà amb el seu altre company Ziripot (molt tendre). I tots dos ziripots marxen caminant dignament cap al fons de l’escenari. El Zaldiko en canvi és representat per una coreografia grupal, i té un punt fins i tot més infantil i no tant sinistre. Tot i així, acaba passant que aquesta vegada és el Zaldiko qui es fum de lloros amb el terra, quan els dos intèrprets decideixen treure’s el vestit-estructura de cavall.
Llavors encara hi ha un altre personatge que apareix al final de la peça. Aquest personatge resulta ser el més important, resulta ser el protagonista de la festa: Miel Otxin, un temut bandoler qui està situat sobre un pedestal a l’escenari i és enderrocat per la veu constant dels cants tradicionals, en una escena que ens remet a l’inici de l’obra. Aquest personatge normalment és un ninot de tres metres d’altura amb els braços en creu que porta una camisa estampada, un pantaló blau i una corona cònica plena de guirlandes i colors. I que, com el nostre carnestoltes té la mateixa sort d’acabar a la foguera. Segurament podríem trobar-hi moltes altres interpretacions a aquestes figures posades en escena amb danses que barregen l’univers de Kukai amb Morau i que són hipnòtiques i enèrgiques. Però per ara, jo només volia compartir aquest descobriment de tradició popular en clau de dansa contemporània. Un punt molt similar al que seria la versió musical de Rodrigo Cuevas.
I així els esperits dolents que s’han de capturar i jutjar al final del carnaval es transformen aquí i se’ls dóna una altra mort. Ara ja no és la foguera en dimarts de carnaval. No. Ara toca l’hemorràgia cerebral.
