Likes
Teatre Aquitània, 4 de juliol de 2020
5 mesos de sequera de teatre, que es diuen ràpid però passen lents. I tornem a platea amb la companyia Dara, de qui vaig veure iMe ja fa dos anys i mig, i la primera postfunció que vaig portar. L’obra Likes també explora els límits de la tecnologia però des de la perspectiva de la popularitat i, mai millor dit, els likes.
Però abans, deixeu-me dir-vos un parell de coses de la nova normalitat. Deixeu-me explicar-vos que no és "tan senzill" com alcoholitzar les mans i deixar distància de seguretat. Deixeu-me transmetre-us d'alguna manera com és la sensació de tornar a format part del col·lectiu del públic. Perquè la nova normalitat passa per ser còmplice de ser públic. Sentir-te estranyament lligat a la gent del teu voltant (a la distància de seguretat), que el riure s'encomani més que mai, que ens sentim d'alguna manera privilegiats de ser allà (perquè ho som). I quina millor obra per viure amb complicitat del públic que una obra que, com deia la meva acompanyant, té moments de tot.
A Likes, les xarxes socials (i sobretot l'instagram) són l'eix central. Se’ns presenta aquesta necessitat que tenim d’agradar virtualment, que tots coneixem tan bé, i l’escriptor i director Roc Esquius, agafa i estira al fil fins que ens sembla ridícul. En alguns moments el que veiem ens sembla una comèdia absurda, però no podem evitar que ressoni amb alguna cosa que portem dins. Potser perquè sabem quina sensació de reafirmació es rep quan rebem un like, o perquè en més o menys grau ens sentim identificats amb alguna de les històries que passen damunt l’escenari. Lògicament, els personatges fan el salt de passar la seva vida per un filtre d’Instagram, però realment, no som inevitablement víctimes del sistema? D’un sistema que ens valora pel número “d’agradaments” com diria la Lídia (Míriam Tortosa), en el qual per molt que intentem mantenir-nos al marge com el Pol (Bernat Mestre), sempre ens acaba esquitxant? En el fons tots som víctimes d’aquest sistema. Un sistema en el qual la feina va massa lligada amb la nostra vida a les xarxes, com bé viu la Berta (Núria Deulofeu). Un sistema que ens valora per un número, per la popularitat, per com de bé sabem vendre una vida fictícia a través de hashtags i filtres. Però està a les nostres mans saber fins a on ens capbussem en aquestes aigües podrides. Potser és bo que, lentament, Instagram implanti la seva nova política que no mostra el número de total de likes... També aprofita per treure el cap, durant l’obra, i de manera molt breu, el bon debat del català que ens ha mantingut ben distrets aquests dies per Twitter (#dramatv3), i per mostrar-nos l’addicció i toxicitat de les apostes de la mà del Toni (Isidre Montserrat).
Fa un any, @pac_7 deia de l’obra per twitter (gran xarxa social també), que “lo mejor es que nos dejan escoger entre solo reír, reír y pensar o reír y pensar después.” I crec que això ho descriu a la perfecció.
No em vull esplaiar massa ni fer massa spoilers (vinga anglicisme) de l'obra. Perquè al que vull fer èmfasi, és a que hi aneu. Que aneu a veure Likes, que aneu al teatre, que tornem a omplir les platees (en la mesura del possible) i que us desitjo que us torneu a sentir públic, perquè és un sentiment preciós que es trobava a faltar.
Cèlia Ventura
@soctastaolletes
