Els colors de Duke Ellington

Teatre | Musical

informació obra


Companyia:
Cascai Teatre
Autoria:
Marcel Tomàs
Intèrprets:
Marcel Tomàs, Toni Escribano
Sinopsi:

Un concert divertit i glamurós amb l’evocadora música d’un dels grans genis del jazz

Un artista tan inquiet com Marcel Tomàs torna a sorprendre amb una nova aventura teatral i musical, ara compartida amb la big band del Girona Jazz Project. Una vetllada que ens trasllada al glamur dels elegants clubs nocturns on va triomfar la música de Duke Ellington, pioner i geni de la història del jazz. Però no us deixeu enganyar per tanta elegància. Com en les pel·lícules dels germans Marx, hi haurà molt d’humor i moments còmics imprevisibles. Un concert teatralitzat hilarant per gaudir del jazz d’una manera diferent. Tomàs cantarà, ballarà, divertirà i farà de mestre de cerimònies.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Els colors de Duke Ellington

05/11/2021

La resta són collonades

per Berta Coll

Els colors de Duke Ellington
El Canal, Temporada Alta, 1 de novembre de 2021

L’altre dia, a l’estrena d’Els colors de Duke Ellington (TA21) a El Canal de Salt, no vaig poder deixar de somriure ni un sol minut. No ho dic per exagerar. Ni un sol minut. Feia temps que no em passava. No era un somriure forçat ni benèvol, sinó aquella mena de mitja rialla que neix de l’estupefacció, que ens fa adonar que som davant alguna cosa fascinant. En aquest cas, l’origen del somriure era el magnetisme de Marcel Tomàs, que és el director artístic i actor protagonista de l’espectacle, i també la vivor elegant i la força musical de la Girona Jazz Project.

La companyia Cascai Teatre i la banda gironina de jazz, amb la col·laboració de Temporada Alta, proposen un concert teatralitzat que repassa la història del jazz a través de la figura de Duke Ellington. Ho fan d’una manera divertida i amb un clar esperit de divulgació. Semblen convençuts que l’estratègia de comunicació més eficaç és explicar una història emocionant. I acompanyar-la de música és natural, en aquest cas. A més, les peces musicals, arranjades hàbilment per Adrià Bauzó i Xavier Molina, afegeixen una capa de màgia a l’espectacle i fan que el públic floti molt més. 

La posada en escena és impecable. Un seguit d’objectes, senzills però il·lustratius, omplen l’escenari de les tonalitats i les olors dels racons més jazzístics dels Estats Units. Ellington tenia sinestèsia i, per això, l’ús de llums de colors és del tot oportú. El moviment fluid dels artistes, ideat per Marta Ribera, també està ben trobat, perquè d’alguna manera materialitza el ritme del jazz. 

En definitiva, es tracta d’un espectacle rodó, tant a nivell formal com argumental. És una festa en majúscules, en què la música esclata, en què els instruments esdevenen intèrprets, en què el públic fa de ballarí, en què tant els músics com l’actor principal surten de la zona de confort per intensificar la vitalitat de la proposta. Em sembla que la majoria dels espectadors —no forçosament consumidors habituals de jazz— van sortir d’El Canal amb la sensació que potser sí que Ellington tenia raó, que potser sí que el jazz és la música i la resta són collonades. 

Berta Coll
@bertacoll77