La revolució serà low cost o no serà

My low cost revolution (justificaciones del porqué soy una radical de mierda)
Sala Atrium, 30 de novembre de 2018

© Dos Puntos Fotografía

Després d’estrenar l’any passat a La Vilella, la companyia Fundación Agrupación Colectiva (FAC) porta a la Sala Atrium l’espectacle My low cost revolution (justificaciones del porqué soy una radical de mierda), un homenatge performàtic a la dificultat d’estar al 100%, de fer la revolució les 24 hores del dia. Es tracta d’una obra de creació col·lectiva, amb direcció i dramatúrgia de Francesc Cuéllar i interpretada per Glòria Ribera, Agnès Jabbour i Nikole Portell.

Amb un llenguatge que barreja un discurs potent amb propostes físiques i visuals simples però molt efectives (llenguatge que recorda al de la companyia José y sus hermanas, de la qual Cuéllar i Ribera són integrants), les tres intèrprets expressen, amb una gran honestedat, la contradicció que suposa avui dia ser revolucionària, antisistema, radical, i, alhora, mantenir una vida normal en aquest món nostre. Mitjançant una narrativa bàsica (que s’obre al principi però es va desdibuixant) basada en una acadèmia per a revolucionaris, s’entrellaçaran monòlegs i diàlegs amb molts altres tipus de llenguatge escènic (cos, objectes, música, etc.).

Glòria Ribera, de nou, canta i omple l’escenari, i protagonitza moments punyents i hilarants alhora. Agnès Jabbour tant pot ballar fent-se cops de cap amb un casc de moto (amb la col·laboració d’Alejandro Bordanove, dissenyador d’il·luminació de la peça que per moments esdevé actor) com menjar-se una pila de llesques de pa de motlle o fer un monòleg sobre les seves veïnes (amb les quals estableixen una meravellosa analogia un grup d’aspiradors Roomba). I de Nikole Portell queden gravats en la memòria la seva entrada vestida de princesa, amb un televisor amb imatges de pel·lícules de Disney al cap, i el seu magnífic monòleg envoltada de boira (una de les parts de text més potents), que ha fet que des d’aquell dia no pugui mirar el cel sense veure-hi núvols de color taronja urani.

Aquesta crítica té un final, però My low cost revolution, no (podreu quedar-vos a veure com les actrius netegen el merder considerable que generen al llarg de l’obra). Tampoc té un final la revolució. I tampoc sembla que en tingui, per ara, la creativitat del jove equip de la Fundación Agrupación Colectiva, disposat a estripar més i més les formes, sense oblidar mai el missatge.

Nil Martín
@Nil_ml

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *