La segona Eva
El Tantarantana, 2 de desembre de 2020
Començaré aquesta crítica, sobretot pensant en els diversos nivells de lectura i, per tant, en un primer paràgraf que deixi una imatge clara de La segona Eva, afirmant de forma contundent que s'hi ha d'anar. S'hi ha d'anar i punt; no té altra. Una proposta sobre la manera com les persones del voltant d'una víctima posen en dubte el seu relat davant d'una experiència violenta amb un home, sigui del nivell que sigui, s'ha de veure. Un teatre ple de dones a les butaques s'ha d'anar a veure, i t'ho dic també a tu, home. Una mica igual que et deia a tu, home, que anessis a l'exposició Feminista havies de ser i no t'ho deia a tu, dona, perquè no calia. I ara que descobreixo que està basada en experiències properes a l'autora, em reafirmo. Obres com aquestes necessiten la platea plena, al 50% és clar, cada dia.
I dit això, La segona Eva és l'huracà que una noia travessa intentant denunciar un cas de conflicte i intimidació que va patir d'un frare en un retir espiritual. Amb persistència coreogràfica, al seu voltant posen en dubte la significació real dels fets. Un tema tant a l'ordre del dia s'ha treballat amb cura per encaminar el to de l'espectacle de forma responsable amb la víctima. Es treballa, per exemple, per construir rèplica a rèplica una atmosfera comuna que agermana tots els personatges femenins, perquè totes són víctimes d'una manera o altra. En contraposició, els homes comparteixen llenguatge —aplaudim aquí el text—, actitud i una interpretació anguniosa i llefiscosa.
Si bé La segona Eva és tranquil·la quant a ritme, és també contundent pel que fa al missatge, que sense cap mena de dubte parteix d'una investigació curosa que resulta en genials paral·lelismes en tot moment entre l'església i la realitat en la gestió de l'espai escènic. Cobra una especial força des de la perspectiva de persones que hem tingut una socialització i educació vinculada al catolicisme, per imatges i normalitzacions que tenim completament integrades al folklore. La calma tensa es complementa amb el contrapunt d'èxit indubtable de petites racions d'humor agressiu que regala, com ja comença a ser costum, Mar Pawlowski.
En definitiva, la proposta s'anirà acomodant al seu gust per arrodonir-se i amplificar-se, homogeneïtzant els pics d'energia i els moments més aclaparadors per formar una obra de tema genial, plantejament de la línia temporal clar i original, i amb la força de les imatges que apunta definir-se com el seu gran tret distintiu. Amb una mica de rauxa i molta impotència, La segona Eva dona la mà a les primeres, segones i terceres Eves i Maries, de fusta o de carn, que viuen sotmeses a patir sense motiu aparent, amb cera a la cara i mel a les mans suaus per estar radiants en silenci.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
