Tot en ordre

informació obra



Direcció:
Montse Rodríguez Clusella
Companyia:
La Maièutica, Bambú Cia de Teatre
Sinopsi:

Al Laurence li agrada la pizza. El Laurence està a punt d’anar a l’escola. El Laurence creu que està bé fer-se pipi al coixí de la mama.

Com totes les parelles, la Tamora i el Martin tenen grans somnis i esperances. Però quan el teu fill té autisme, no s’expressa verbalment, i és ocasionalment violent, les ambicions es poden convertir ràpidament en somnis impossibles.

En una casa plena d’amor, ressentiment i superació, veurem com la Tam, el Martin i el Gary, el cuidador del Laurence, s’esforcen per cuidar al seu estimat nen. La nit abans que els serveis socials intervinguin sorgiran moltes preguntes. Què fas quan ja no pots més? Com gestionem els nostres límits?

Crítica: Tot en ordre

13/06/2024

La tendresa que conviu amb el caos

per Júlia Gil Pons

Primera crítica de la Júlia Gil Pons

Tot en ordre

Àtic22 del Tantarantana, 1 de juny de 2024


On són els límits? Qui decideix què és el bé i què és el mal? Fins a quin punt un policia sap més el que és millor per un nen amb TEA que el seu propi pare? Fins a quin punt el control és una arma contra el caos?

Tot en ordre ens convida a desdibuixar, per un moment, aquestes i moltes més línies divisòries indagant sobre l’ordre i la moralitat de les coses dins el menjador de casa de la Tamora, el Martín i el seu fill Laurence juntament amb el seu cuidador Gary la nit abans que en Laurence, d’onze anys, marxi a una escola especialitzada en TEA.

Les companyies La Maièutica i Bambú CIA de teatre opten pel text original All in a Row d’Alex Oates, adaptant al català aquesta obra de llengua anglesa. Adaptar un text a un altre idioma sempre és un treball difícil que cal remarcar i valorar i en aquest cas la Mireia Isal i la Carla Torres Danés han optat per mantenir el mateix context i noms que l’autor anglès proposa. En general, penso que adaptar noms o localitzacions estrangeres a l’idioma local aconsegueix que una obra sigui molt més propera pel públic, però, d’altra banda, en aquest cas, la decisió de no adaptar-los aconsegueix que l’obra s’apropi molt més al públic per un altre fet: restar-li importància a l’origen dels noms i apropar-nos la història des d'un punt molt més universal.

En quant la posada en escena, destaco la difícil elecció d’emprar un titella per representar un nen d’exclusiu llenguatge no verbal. El protagonista d’aquesta història, en Laurence, està dins d’un espectre de l’autisme que l’impossibilita comunicar-se verbalment. El resultat d’aquest tipus de decisions i l’impacte final que tenen vers el públic, penso, depenen molt del grau de sensibilitat i consciència amb la qual s’aborda el tema. I en aquest cas tant l’autor com la companyia han fet un treball preciós donant vida al Laurence amb una gran consciència i tendresa.

Alguns ciutadans de Londres es van manifestar demanant la censura de l’obra davant les portes del Soutwhark Playhouse (teatre on es va estrenar l’obra). Però tot i que alguns no veiessin amb bons ulls la valenta decisió de mostrar la transparència total d’una situació com aquesta, apropant-nos a la família amb tots els seus clarobscurs, molts altres opinem que és necessari mostrar les situacions incòmodes per obrir la consciència i el debat. Si no es mostra la foscor, no podem intentar encendre-hi la llum.

El mateix autor explica que des de sempre ha admirat la feina dels titellaires i això es nota en el tipus de relació intèrpret-objecte que proposa i que després la companyia ha sabut treballar amb tanta cura i professionalitat, lluny de “deshumanitzar” el Laurence. Més avall destaco la feina dels intèrprets, però en aquest tema vull esmentar sobretot la de direcció: Montse Rodríguez Clusella aconsegueix treballar amb molta precisió, humanitat i tendresa, la relació intèrpret-objecte, posant el focus als detalls adients perquè nosaltres com a públic descobrim la història, sense pensar constantment en què Laurence és un titella.

Uns efectes de llum molt interessants i una mobilitat molt ben trobada del ninot per part del seu virtuós creador Marti Doy ens apropen a la gran sensibilitat del Laurence. L’actor Pau Rosell (que fa de cuidador del Laurence) sembla tenir màgia a les mans quan dona vida al més petit detall del titella i ens regala l’ànima del Laurence a través de, per exemple, subtils respiracions d’angoixa que el titella experimenta. Com Amélie Poulain, en aquest tipus de treballs tan sensibles, si apreciem els més petits detalls podem observar quan realment hi ha un bon treball entre bastidors. Els intèrprets de Tot en ordre aconsegueixen omplir de complexos matisos la fusta buida del titella sense perdre l’essència del seu propi personatge. Una tasca difícil i molt ben aconseguida que vull destacar a part del gran treball corporal que demostren donant vida al Laurence i als seus respectius personatges.

Esmentar, però, que em va costar una mica entendre el que els personatges Tam i Martín ens presentaven a la primera escena. Sense fer gaires espòilers se’ns presentava a aquests dos personatges en una mena d’“espai doble” on paral·lelament la Tam ens situava a un lloc i en Martín a un altre completament diferent. Penso que aquí sí caldria una millor precisió de la posada en escena per acabar d’entrar en aquest espai abstracte que ens proposen. Tot i això el difícil treball de vocalització dels dos intèrprets Joan Sureda (Martín) i Carla Torres Danés (Tam) aconsegueix, malgrat la confusió (interpreten els seus monòlegs gairebé alhora), que acabem connectant amb aquests dos pares i la situació que ens expressen. A nivell individual, per tant, es nota que hi ha un molt bon treball en l’entesa del personatge i el seu respectiu monòleg. Només remarcaria que una posada en escena i vocalització més precises ens facilitarien la comprensió d’aquest primer tram de l’espectacle.

També esmentar la bona feina que fa la Yaiza Ares creant un espai escènic íntim que ens permet entrar del tot a les vides d’aquesta família. Tot passa entre Legos desordenats per terra i mobles de color blanc impol·lut. Seguint la línia d’aquesta “clar obscuritat” que ens vol mostrar l’autor.

Penso que la companyia compleix amb èxit el seu objectiu i em fan reflexionar que potser el que cal no és tenir resposta per totes les preguntes. Potser no cal un ordre perfecte, sinó, com fa el Laurence amb els seus Legos, crear una línia recta, que ens sostingui (també econòmicament, senyors polítics) i ens ajudi a conviure amb el caos de la nostra pròpia humanitat. Algunes figures de poder haurien de fer com el Nemo que tant li agrada al Laurence (i que us convido a descobrir): atrevir-se a buscar fora de la zona de confort (dels seus privilegis) altres maneres de percebre el món. Potser així s'adonarien que les línies rectes de les normes morals no serveixen per asfixiar i reduir les solucions a un únic patró, sinó per buscar vies diverses d’ajuda i xarxa de suport.

Gràcies, Alex Oates per crear l’obra i gràcies, companyia per portar-la al Tantarantana amb una sensibilitat tan tendra i valenta! Si teniu l’oportunitat, aneu-la a veure :)


Júlia Gil Pons @juuuuliagil