La Niña Gorda
Teatre Nacional de Catalunya, 4 de gener de 2019
[caption id="attachment_4297" align="aligncenter" width="439"]
Fotografia: May Zircus[/caption]
Santiago Rusiñol és un dels màxims exponents del modernisme català. Com a artista polifacètic que conreà la pintura, la literatura i el periodisme, aconseguí apropar la modernitat teatral al públic popular, no sense evitar parlar de temes conflictius del moment com les vagues obreres, la repressió policial, els moviments lerrouxistes i els catalanistes o les bombes anarquistes. Les estrenes de les seves obres eren sinònim d’expectació i polèmica.
Margarida Casacoberta descriu els seus personatges rusiñolescos com “caricatures descarnades d’una humanitat profundament insòlita, despòtica, indiferents davant del dolor dels altres i, al mateix temps, patètica , en tant que es nega a mirar-se en el mirall de la pròpia i comuna petitesa[1]”. Els personatges d’aquesta obra no en són una excepció. Jordi Oriol, que n’ha fet l’adaptació, interpreta amb solitari la veu pròpia de Rossinyol amb un monòleg que, lluny d’encarnar cap personatge, ens narra la història d’aquesta nena que pateix gegantisme. La Niña Gorda, publicada el 1917, “és el cànon antinoucentista i alhora una reflexió sobre la idea d’obra d’art i una defensa dels diferents, a qui Rusiñol sempre va fer costat”, apunta Xavier Albertí, el director.
La Niña gorda és una paròdia a La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, una picada d’ullet als seus coetanis intel·lectuals noucentistes que critica per defensar un corrent idealista, imperialista i arbitrària que no contemplava la realitat social de la majoria de la població. Rusiñol distorsiona la imatge de la dona ideal modernista d’Ors i ens presenta la Niña, una criatura que neix sent extremadament grossa i que no para de créixer fins a aconseguir dimensions colossals: “la torre Eiffel en carne y huesos”. Apareix un domador argentí que sedueix els seus pares amb la idea d’aconseguir una gran fortuna convertint la Niña en l’estrella del seu espectacle de circ. Els seus pares acaben acceptant i casant-la amb aquest home. Ella viu a l’espera de mostres d’amor per part del domador, absorta en literatura romàntica carrinclona que li impedeix veure la realitat nítidament, transformada a ulls de tothom en una mercaderia.
Rusiñol, mirífic creador de llenguatge, utilitza una gran varietat de registres diferents, neologismes, barbarismes escollits conscientment i metàfores que permeten crear imatges a la ment de les lectores de la novel·la. Tot i això, la proposta teatral d’Albertí (que opta precisament per un monòleg per aconseguir que la simplicitat sigui el punt de partida del vol de la imaginació del públic) no pretén crear acció ni intenció, simplement narrar la història: és una proposta teatral que il·lustra el text de la novel·la de manera lineal. Jordi Oriol, però, comença l’obra a un ritme trepidant i amb una dicció precipitada que a voltes en dificulta la comprensió.
La il·luminació, de Joaquín Girado, no varia durant l’hora que dura l’espectacle. L’escenari, on només hi veiem Oriol, una banqueta i una pianola que apareix com si tingués vida pròpia, està banyat d’una llum color sèpia que ens recorda a les fotografies antigues. Pel que fa a la pianola, és un element que en aparèixer crea falses expectatives i que a mesura que avança l’acció fa adonar-te que, més enllà de ser un símbol representatiu de l’època no s’estableix cap mena de relació entre l’instrument i la dramatúrgia. L’última peça que interpreta la pianola és La Mort d’ Isòlda de Tristany i Isòlda de Wagner (adaptada per Franz Liz), un dels moments més intensos de l’òpera. La tensió harmònica i melòdica que proposa la partitura queda desaprofitada en escena, relegada a una melodia més que sona de fons a un ritme anòmalament ràpid.
Amb La Niña Gorda, representada a la Sala Tallers del 19 de desembre al 4 de gener de 2019, el TNC tanca L’Epicentre Santiago Rusiñol, homenatjant-lo per la seva gran influència en la literatura catalana de finals del s. XIX i principis del XX i per ser un creador, en paraules d’Albertí, que “sempre va saber posar el dit en algunes nafres extraordinàriament sensibles”.
[1] “Teatre irònic, teatre polític: teatre polèmic”. Pròleg a Santiago Rusiñol, Teatre polèmic, L’Avenç, 2018.
Dolça Alcañiz
