A Man from Podolsk (Un home de Podolsk)

informació obra



Direcció:
Oskaras Koršunovas
Sinopsi:

Dmitry Danilov és un dels escriptors russos actuals més populars, reconegut pels seus retrats periodístics de la Rússia de províncies, on els vells costums soviètics conviuen amb els nous. L’home de Podolsk és el seu debut dramàtic, el relat d’un estrany interrogatori policial que ha fascinat Oskaras Koršunovas. El director lituà —una personalitat única del teatre europeu— compara aquesta història d’un home que somia viure a Amsterdam amb un argument digne de Matrix. Una sàtira sobre la burocràcia es transforma en un conte de terror sobre realitats paral·leles i amors patris.


Crítica: A Man from Podolsk (Un home de Podolsk)

23/12/2019

La tortura de no saber viure

per Àlex Locubiche Vílchez

A Man From PodolskTeatre de Salt, 30 de novembre de 2019

Sarunas Zenkevicius (esquerra) i Giedre Mockeliunaite (dreta), dins la presó, sent enfocats per la càmera de la comissaria. Fotografia extreta de la web de Temporada Alta.

Pren un moment per aixecar la mirada de la pantalla i mirar al carrer. Què hi veus? Un poble brut, una ciutat arruinada pel consumisme i la industrialització, la mateixa carretera per la qual passa el mateix autobús que agafes cada dia per anar a treballar al mateix lloc escoltant la mateixa música? T’agrada el que veus? T’agrada viure on vius?

El dramaturg Dmnitry Danilov ens fa aquestes preguntes tan íntimes i personals en una sessió de tortura plena d’humor absurd i situacions estrafolàries dins una comissaria, on el càstig pel crim que has comès és una distorsió de la realitat seguint les teves paraules i donant mil i una voltes fins que cridis de por i confusió. El pitjor i millor alhora és que no coneixes el teu crim fins que s’acaba la tortura però, un cop finalitza, agraeixes l’esforç dels policies per fer-te patir. Aquesta és la visió que en Danilov deixa impresa en el protagonista, en Nikolai (interpretat per Sarunas Zenkevicius), i en el públic.

El director lituà Oskaras Koršunovas, veterà en el festival Temporada Alta, ens porta des de Rússia una estació de policia habitada per un près, dos policies, la tinent del cos policial, un ciutadà normal i corrent, i una càmera. Aquest últim objecte aporta a la peça un element cinematogràfic, ja que veiem les imatges enregistrades en el teló de fons, i com a element diegètic amb què els personatges graven les converses durant la interrogació. Sumant-se a la càmera, l’escenografia és senzilla però suficient, amb un cub format de llums led, que nosaltres interpretem com a presó fins que els actors entren i surten d’ella per ballar música industrial russa, i una cadira d’oficina.

L'atmosfera de l’obra és, en la més rebuscada comparació, com si Samuel Beckett et recités versos de Franz Kafka mentres t’escridassa “Per què esperes a Godot?”. La realitat deixa d’existir en el primer moment en el que entres al Teatre de Salt, amb un pres rus esforçant-se per parlar en anglès mentre enfoca el públic amb la mateixa càmera que els policies utilitzaran per enregistrar els plors d’en Nikolai. No és fins el fi de l’obra que te n’adones que aquella simple addició que tenia l’aparença d’un desdejuni per preparar als espectadors i no fer-los esperar a que comencés l’acció, acaba resultant un missatge de “vosaltres sou en Nikolai, i nosaltres també us torturarem, ja que sou ciutadans normals i corrents com ell”.

El crim que ha comès el protagonista, i que segur que tu també has comès, és el no disfrutar de la vida i del que t’envolta. No és fins al final de l’obra, després de totes les preguntes sobre de què treballa, on viu, què pensa de la ciutat, dels habitants, de les seves parelles, de l’amor, de l’odi, de la música, dels hobbies i si se sent realitzat com a persona, que no entenem què ha fet (o hem fet) malament. Fins que la sentència final no és entregada, l’incomoditat i les preguntes ens van rebotant en un espai buit, que finalment són aturades i ordenades quan escoltem l’informe en veu alta:

“Viu com una màquina autòmata… no estima, odia el seu poble i els seus habitants... repeteix les mateixes accions dia rere dia inconscientment… no és conscient d’ell mateix… no veu res interessant i agradable al seu voltant… no percep la Realitat que l’envolta… no respecta la Realitat… “

Aquesta bofetada cap al pobre home de Podolsk assegut al centre de l’escenari també la rep el públic, en un mar d’inspiracions, sospirs i les paraules “ara ho entenc” xiuxiuejades de punta a punta de la sala. I va ser aquest instant, a part de l’increible treball de l’actriu i els actors i els traductors que han permès al públic llegir l’obra sobretitulada en català en directe, que va fer que es mereixés una ovació de 8 minuts amb tot el teatre de Salt de peu. El resultat que ens presenten Danilov i Koršunovas és un got d’aigua fred llançat a la nostra cara seguit d’un crit demanant que ens despertem i obrim els ulls. Ara, si us plau, fes el mateix: surt de la teva presó, aixeca la vista i disfruta del teu voltant.

Àlex Locubiche@alexlocu