Quanta, quanta guerra...

informació obra



Autoria:
Mercè Rodoreda
Vestuari:
Nidia Tusal
Intèrprets:
Biel Serena, Biel Rossell
Composició musical:
Biel Serena
So:
Biel Serena
Escenografia:
Pep Farrés
Direcció:
Pep Farrés
Adaptació:
Pep Farrés, Biel Rossell
Il·luminació:
Roger Oriol
Assesoria de moviment:
Glòria Ros
Sinopsi:

Quan ets jove allà fora hi ha la guerra. I a casa tot és feixuc i fa pudor de resclosit. Allà fora hi ha la llibertat i tot és aire fresc. Adrià Guinart decideix fugir de casa seva per anar a la guerra. La guerra és atracció per allò desconegut, és conèixer món, és descobrir l’amor i el sexe, però també la responsabilitat, l’ambició o la maldat, parcel·les d’un món adult que li provoquen rebuig.

Sou joves o ho heu estat? Segur que teniu present Quanta, quanta guerra t’esclata a dins quan, de tot el que hi ha a fora, mig món et crida i l’altre mig el vols deixar enrere.

Quanta, quanta guerra... parla de la necessitat universal de volar del niu i conèixer món. Meravelloses paraules escrites fa quaranta anys per Mercè Rodoreda, dites per un jove d’avui.

Crítica: Quanta, quanta guerra...

02/05/2023

La vida enmig de la guerra

per Joana Jané Tarragó

Quanta, quanta guerra
El Tantarantana, 26 d’abril de 2023

Tot i haver llegit Mercè Rodoreda en diverses ocasions i haver decidit que no m’agrada la seva narrativa – per motius que ara no vénen al cas –, la proposta de Quanta, quanta guerra... m’ha transportat a una al·legoria a la vida que desconeixia de l’autora. Qui hauria dit que Rodoreda en alguna ocasió ens mostraria la part bucòlica d’una vida enmig de la guerra?

La crítica que ara presento és, sens dubte, incompleta d’informació, ja que no n’he llegit la novel·la. Trobo que la selecció d’escenes és coherent en el transcurs de l’obra. Els detalls són cuidats per poder-hi retornar i aprofundir més endavant. En canvi, es dona poca importància al recorregut emocional del personatge, i surts sense saber com el fan sentir moltes coses – tot i que això potser tampoc ho descriu al llibre.

La presència de metàfores impregna tota l’obra. Em resulten un pèl massa mimètiques pel meu gust, ja que limiten la imaginació creativa i activa de l’espectadora. En canvi, estan sempre justificades i juguen un paper essencial en la distribució dels espais i personatges. El treball físic és també essencial en aquest rol, i està curosament interpretat. La veu narrativa recorda la veu novel·lista de Rodoreda, tot i que implica que costa de vincular-la a l’expressivitat corporal del personatge.

La posada en escena és honesta, humil i quotidiana. L’escenografia senzilla et transporta a una quantitat enorme de llocs diferents. L’espai sonor el complementa fent-te viure les emocions de la guerra des dels sons de l’actualitat. El directe de la música i l’exposició de cada secret teatral fa vincular el públic a una situació propera, quotidiana, sense disfressa.

Com un cop vaig sentir a dir a Marina Porras Martí, ens pot agradar més o menys Rodoreda, però a la majoria de la nostra generació ens ha marcat d’una manera o altra. És present a les nostres vides. Aquesta obra proporciona l’oportunitat d’apropar-se a l’amor per la vida en un temps de guerra; per entendre el nostre passat i per veure’n la influència heretada.

Joana Jané Tarragó