Die 120 Tage Von Sodom
Teatre Lliure, 22 de Febrer de 2019
Milo Rau, de qui s'han pogut veure moltes de les seves peces a Barcelona, ens acosta aquest cop una obra inspirada en l'última pel·lícula de Passolini abans de ser assassinat, "Salò o le 120 giornate di Sodoma". I és que el director suís està acostumat a treballar en el límit d'allò representable, un exercici que se'ns dubta sap tractar de forma excel·lent. Aquest cop, les víctimes de Salò són un grup d'actors del Theater Hora, un grup de teatre per a gent amb discapacitat mental.
L'engranatge de l'obra consisteix en simular un rodatge de la pel·lícula de 120 dies de Sodoma, utilitzant una gran pantalla pels primers plans on els intèrprets d'Hora seran les víctimes mentre que els altres quatre actors seran els que els tanquen i els torturen. Els tres homes aniran entrant i sortint del paper de torturador en un joc totalment al descobert de màscares on representaran el paper que els pertoca a la pel·lícula i a la vegada es permetran moments íntims personals, on s'interpretaran a ells mateixos.
En un principi semblaria que l'obra seria un festival de violència com a la pel·lícula de Pasolini, però no és així. Tota la violència està fortament atenuada, enquadrant les escenes més dures dins de diàlegs i de permisos concedits per part dels actors. El que fa, que els espectadors fàcilment puguin testimoniar tota la violència sense cap esgarrifança, fins i tot sembla estar tenyit per un ambient còmic.
És per sota d'aquesta fina capa de violència atenuada per on passa el discurs de Milo Rau, que no pretén igualar la violència de Passolini, sinó convocar-la per tractar un altre tema, que semblaria ser un discurs sovint anti-avorcionista en favor dels nadons amb trisomia 21, tot això en el context d'un referèndum al respecte que es va celebrar a Suïssa i on va guanyar el si. I davant una Europa que contempla el 90% de casos de diagnòstic amb una decisió d'avortament. Un genocidi ocult.
Els tres actors principals en un moment fan la reflexió de l'impossibilitat d'actuar alguna cosa fora d'ells mateixos, segurament en relació amb els intèrprets que els acompanyen a l'escenari i als quals els assignem una personalitat inseparable constantment. I és que el paper dels actors de Milo Rau està en aquesta línia d'entrada i sortida d'allò personal, amb anècdotes personals i el paper representat de torturador, i tot plegat amb un resultat esplèndid. Mentrestant els integrants del Theater Hora ens demostren que no tenen cap problema a l'hora de servir interpretacions de qualitat, cada un amb el seu registre personal conformen una crítica a l'ofici mateix només pel fet d'estar interpretant.
El que en un principi podia semblar que seria una violació encara més explícita a la vulnerabilitat dels actors amb discapacitat, acaba conformant un estrany cor, on tots units pregonen per la reflexió envers l'estat de la majoria d'actors en escena. Això si, de l'agitació no ens en salvarem, d'un art que preten remoure, i d'algunes escenes de violència tampoc.
Ferran Gordillo
