Macbeth
Liceu, 13 de febrer de 2023
El Macbeth que es pot veure al Liceu impressiona. D’entrada, la música de Verdi, en mans de Josep Pons i de l'orquestra del Liceu, magnifica indubtablement la història de Shakespeare. La posada en escena de Plensa pot ser, d’entrada, més controvertida. Tot i això, ningú negarà que, per la seva bellesa i senzillesa, deixa al públic bocabadat en més d’un moment. Els jocs de grans volums escultòrics en moviment, en sincronia amb els ballarins, aconsegueix l’ambient màgic que la història demana. En particular al tercer acte, la coreografia d’Antonio Ruz és absolutament hipnotitzant, deixant entreveure influències de Plensa com a escultor en més d’un moment. Tot i la importància dels grans volums, els buits i l’escena destil·lada aporten molt valor a l’obra. Mereix especial menció l’escena de l’assassinat del rei del primer acte, en la que uns pocs elements i una il·luminació sorprenent són suficients per explicar tot el que cal saber i alhora per focalitzar l’atenció en el magnífic duet de Sondra Radvanovsky i Luca Salsi.
En sortir de l’òpera, passada la impressió inicial, un es pregunta quin és el significat dels símbols que utilitza Plensa. En alguns moments, un es pot plantejar qui està al servei de qui: Plensa de Macbeth, o Macbeth de Plensa? Sospito que el dubte sobre el sentit d’alguns símbols és precisament una part rellevant del seu significat. Quin sentit té, per exemple, que Macbeth i Banquo (esplèndit, per cert) escoltin les bruixes des de sobre d’un gran ésser sense cara fet d’un conglomerat de lletres? Evidentment, la forma natural d’existir de les lletres, no és formant éssers gegants… Però realment, no acaben sent tan útils per escriure ésser gegant com per formar un ésser gegant? La qüestió sempre és que no estiguin soles. I fins i tot, quants cops col·loquem lletres una darrere l’altra sense acabar aconseguint cap enteniment? Les lletres reapareixen en els vestits o projectades, sent un element clau en l’obra de Plensa, i amb elles afloren els dubtes. Però en definitiva les preguntes que se’ns llencen no difereixen tant de les que Macbeth es planteja: què és natural i què no ho és? Què està bé i què no? Què té sentit? Què em vull creure?
És interessant comparar, particularment en l’aspecte de la llengua i la paraula, la posada en escena de Plensa amb La Mala Dicció de Jordi Oriol (basada en Macbeth). En la segona, la llengua també juga un paper clau, però en comptes de la lletra, és la paraula la peça bàsica del joc. L’aparició de significats diversos i el qüestionament sobre quin cal creure o quin és el correcte acaben essent efectes compartits de les dues obres. A més, també trobem certa coincidència en la forma com es presenta Macbeth. Total dominància de vermell i negre. Senzillesa a l’escena i incidència en el món oníric o sobrenatural de les bruixes. Tot i això, Jordi Oriol hi dona un to sarcàstic molt allunyat de l’òpera de Verdi.
Per gaudir Macbeth, ho puc assegurar en pròpia pell, no cal ser expert en música ni en òpera ni en Shakespeare. Cal simplement estar disposat a sentir intensament, i tot hi ajuda: l’orquestra, els cors, els solistes, la seva interpretació, la dansa, l’escenografia, la llum. Sens dubte, no costa gens deixar-s’hi endur. Macbeth es reafirma com a forma d’art total.
Andreu Boix Pagès
@aboix348
Fotografia: David Ruano
