Títuba. Bruixa, negra i ramera.
Terrat de la Fundació Carulla, 25 de juliol de 2024
Witchcraft was hung, in History,
But History and I
Find all the Witchcraft that we need
Around us, every Day—
— Emily Dickinson
Al teatre, sempre hi trobarem personatges secundaris. Aquells personatges que no acaben de tenir-hi veu, que n’entreveus una vida i una forma de fer, però no te l’acaben d’ensenyar. Pot ser que a la Història acabi passant el mateix? Quines històries s’expliquen? O, més aviat, les de qui? Aquí, la història de Títuba surt a la llum després de més de tres segles.
El passat 25 de juliol es va poder veure, dins del marc dels Terrats en Cultura i al Terrat de la Fundació Carulla, una funció del monòleg Títuba. Bruixa, negra i ramera. Per qui no hi hagi anat mai, la iniciativa proposa una sèrie d’espectacles culturals en espais poc convencionals de la ciutat de Barcelona: els terrats. El misteri s’inicia amb la compra d’entrades, durant la qual només s’indica el barri on es durà a terme la representació. Quan falten 48 hores per l’inici, arriba un correu amb tota la informació detallada. Un cop allà, l’ambient és distès i estiuenc, tothom amb una consumició a la mà (inclosa en l’entrada) i en cadires col·locades a tres bandes d’un espai escènic pràcticament despullat: només una tarima i algunes peces d’atrezzo als laterals.
Comença la funció amb llum de dia i una Kathy Sey que captura des d’un primer moment. És ella qui, en solitari, encarnarà el paper de Títuba, la protagonista, però també de la resta de personatges que aniran apareixent durant tota l’obra. L’energia, els contrastos i la connexió que genera Sey en un espai tan dispers com és un terrat del Poblenou són hipnotitzants. Regula i combina perfectament els moments de tensió amb la reivindicació i les parts més còmiques. D’alguna manera, acaba aconseguint arrencar riures del públic alhora que dona voltes al “sense-sentit” que eren les caceres de bruixes i, en concret, els Judicis de Salem.
El text, de Denise Duncan, ens porta endavant i enrere per la vida de Títuba, però també pretén donar veu a les dones (negres) acusades per bruixeria com a col·lectiu. L’obra parteix del personatge històric, relativament conegut per la seva aparició a l’obra del dramaturg estatunidenc Arthur Miller The Crucible (traduïda al català com Les bruixes de Salem), en la qual només té unes poques intervencions al primer acte, quan és acusada de portar el diable a Salem, i una aparició fugaç al quart acte, quan ja és a la presó. És per això que, sobretot durant l’inici, hi ha una part important del monòleg que gira al voltant de les possibles escenes que no es veuen a la versió de la història que explica Arthur Miller. La proposta de Duncan troba un bon equilibri entre els fragments teatrals més dramàtics, les escenes més còmiques que trenquen la quarta paret, i les parts més físiques i de dansa (coreografiades per Malcolm McCarthy, ajudant de direcció).
A mesura que avança l’obra, el cel va perdent llum i s’acaba fent fosc. Acabem amb la simple il·luminació de quatre leds blancs: senzill però efectiu. Encara que Títuba ens transporti al Salem de 1792, en un espai-temps molt allunyat de la Catalunya del segle XXI, no podem deixar de trobar similituds amb la història (i el present) del nostre entorn. Per una banda, no podem fer la vista grossa a tota la cacera de bruixes que va haver-hi al territori català. Per altra banda, tampoc es pot ignorar l’herència que ha deixat i els comportaments que, conscientment o inconscientment, encara arrosseguem. Qui serien, les bruixes del segle XXI?
La primera proposta de la cooperativa Periferia Cimarronas, col·lectiu de persones afrodescendents, ens obre una porta a un personatge tan poc conegut com és Títuba, alhora que ens convida a fer una sèrie de reflexions sobre l’impacte del passat sobre nosaltres i, especialment, sobre quina manera s’explica la història.
Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)
