Fotografia: Erola Albesa Solsona
John&Jen
Teatre Gaudí, 26 de novembre de 2023
Un germà i una germana. Un fill i una mare. En John i la Jen. I… en John i la Jen. De quina manera afrontem una pèrdua de la qual ens sentim culpables? És cert que les relacions familiars són un vincle que no es trenca? Podem protegir-nos alhora a nosaltres mateixes i a qui estimem?
Una primera imatge: la Jen de sis anys cautelosament acostant-se al bressol del seu germà John, acabat de néixer, per donar-li la benvinguda al món. Una altra imatge: la Jen de vint-i-sis anys abocant-se amb cura al bressol del seu fill John, acompanyada del mateix motiu musical que hem sentit a l’inici de l’obra.
El musical John&Jen, escrit per Andrew Lippa i Tom Greenwald, planteja la vida de la Jen des dels sis anys fins que en té quaranta-quatre, sempre acompanyada d’en John: el seu germà petit i, més tard, el seu fill. Crescuts en un entorn familiar abusiu, els dos germans se sustenten l’un en l’altre per a tirar endavant fins que la Jen marxa a la universitat i deixa el seu germà sol amb els pares. Aquí és quan tot es trenca. Alguns anys més tard, veiem el mateix creixement del seu fill, que també es diu John. El fet que la segona part actuï com a mirall de la primera, on representa que la Jen és la germana gran, fa pensar que, realment, la noia ja ha viscut una maternitat sense encara ser mare. El públic té la sensació que ja ho ha viscut (spoiler, perquè ja ho ha viscut): els mateixos temes musicals, lletres semblants i, fins i tot, una escenificació equivalent.
La direcció, a càrrec de Xavi Duch, molt cuidada i detallista, ajuda a encaminar les sensacions de déjà-vu que es provoquen, sobretot musicalment, i que plantegen preguntes sobre la culpabilitat que sent la Jen i sobre la gran responsabilitat que ha portat a sobre durant molt de temps. L’espai del Teatre Gaudí, característic pel seu petit format i disposició a quatre bandes, acull la història d’una forma especial que et permet connectar amb el que hi passa: et sents com una mena d’observadora omnipotent i omnipresent a qui la música dona pistes de quins seran els propers passos dels personatges. És per això que la música és un dels elements que destaquen més aquesta sensació de cercle, fins i tot fent spoiler (dels bons) en algun moment.
Filippo Fanó, que també n’és el pianista, proposa una direcció musical que en ressalta els detalls i ajuda a mantenir-ne el fil de la trama. Ho fa acompanyat d’una formació una mica peculiar: un violoncel (Andrea Peirón) i un set de percussió (Valentí Querol), donant una sonoritat bastant particular i que s’allunya dels grans musicals que estem acostumades a veure. No hi tenim l’espectacularitat d’una orquestra de corda, ni d’una secció de fustes i una de vents metalls, sinó que hi tenim la quotidianitat i intimitat d’una formació de cambra. I, finalment, hi tenim un piano acústic! (Encara que sigui de paret). Una diferència de so que definitivament destacaria i que hi dona un afegit sonor especial.
Els dos (tot i que n’hauríem de dir tres) personatges són interpretats per Marc Pociello i Anna Valldeneu, que fan una feina excepcional amb els canvis d’edat tan diferenciats, ajudats d’un vestuari i caracterització que va canviant gairebé cada escena i que ajuda a situar l’acció en el temps. Malgrat tenir dues persones adultes interpretant a infants de cinc anys o adolescents de tretze, no s’entorpeix la trama ni es genera una sensació d’incomoditat. La convenció funciona perfectament i s’entreveu la feinada que hi ha al darrere. No obstant, matisaria que, durant la segona part, no em van acabar de funcionar algunes de les escenes plantejades com a alleujament còmic, ja que suposaven una pausa massa llarga a la trama principal en un punt en el qual la platea (si és que es podria anomenar així en un teatre com el Gaudí) ja començava a remenar el cul a la cadira.
En qualsevol cas, el conjunt de l’obra fa trontollar les fronteres entre el que entenem per teatre de text i teatre musical, generant un ambient íntim i proper que ajuda a explicar una història sensible i deixa preguntes en sortir de la sala. Segurament, quan pensem en el teatre musical, ens imaginem just el contrari del que la companyia ha aconseguit desvetllar a John&Jen: la vulnerabilitat i alhora força que desperten els personatges i les situacions, amb les quals segur que tothom pot trobar-hi alguna connexió personal. Aquest viatge desemboca, inevitablement, a l’uníson final que porta a una nova destinació.
Erola Albesa Solsona
