WhiCh

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Els símbols de les portes del lavabo esdevenen personatges animats que dialoguen i ens conviden a reflexionar sobre els estereotips de gènere més arrelats a la nostra societat. Amb WhiCh, l’espai del lavabo deixa de ser un espai convencional i grotesc per esdevenir un escenari íntim d’indagació filosòfica on analitzar l’absurditat dels clixés de gènere.

La intenció de la directora és aconseguir que un lavabo es converteixi en un paisatge poètic i oníric. La bella contradicció de transformar l’escenari, un lloc de màxima exposició, en un vàter, lloc d’íntim recolliment.

Després de dues dècades interpretant obres de coreògrafs i directors d’escena de gran prestigi, la coreògrafa Virgínia Gimeno Folgado va crear la companyia Adoctrinades empesa per la inquietud d’aconseguir una consciència més gran en el contingut de les seves peces i descobrir els efectes emocionals i socials que creen en el públic.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: WhiCh

09/06/2021

Les dones pixen on la Marilyn i els homes on el Groucho

per Héctor Naranjo-Gàmez

WhiCh
Sala Ars Teatre, 2 de juny de 2021

Els dos ninots de les portes dels lavabos, que t’indiquen on has d’anar dependent de si tens penis o vulva, cobren vida i ens riuen a la cara. I nosaltres amb ells. Per què? Per la nostra obsessió de catalogar-ho tot, inclús les persones. La pitjor part és que tenen raó. La Virgínia Gimeno Folgado i el Rober Gómez ballen en un diàleg ple d’ironia i autoparòdia sobre què és femení i què masculí. La intimitat que ofereix un lavabo plantat en el petit escenari és el marc idoni per manar-ho tot a cagar.

El vàter és un espai comú que comparteixen homes i dones, però no entre si. La separació de gèneres, que resulta certament absurda, s’extrapola a altres àmbits del dia a dia i de la biografia de les intèrprets. Els clixés i les idees heretades s’exposen en un lloc on normalment tot s’amaga. Inclús l’aparença de la parella protagonista i el color dels seus moviments reflecteixen clarament i encertadament aquesta ambigüitat que proposa la premissa de l’espectacle: ell amb moviments “femenins”, portant tacons en alguna escena, ella seu “com un home” en una altra… Originalment la parella que acompanyava la Virgínia, la creadora i directora de WhiCh, no era un home, sinó una dona d’aparença més aviat andrògina (Nia Torres). Tenint això en compte, s’entén que el discurs no presenti en la mateixa proporció l’experiència femenina i la masculina, la qual es troba a faltar, ja que la premissa presenta la pregunta de la dualitat de gènere. Per altra banda, el petit espai en què es representa impedeix que la dansa sigui molt àmplia i pot semblar poc, però l’aspecte multidisciplinari de la performance i l’humor que s'hi troba creen una base estable per a aquest pastís crític i àcid tan bo com el pastís de llimona, on la dansa és un de molts pisos. En altres paraules, tothom el pot gaudir.

Les projeccions i el text porten al públic en un viatge en el temps i l’espai per a recordar tot el treball que ha fet el feminisme i tot el que encara té a fer. El diàleg audiovisual que sorgeix en WhiCh crea una mescla de bon rotllo gamberro (i.e. entreteniment) i reflexió, que són dos pilars que haurien d’anar sempre de la mà. I aquí van així, com una parella.

Héctor Naranjo-Gàmez
@hector_naranjo_gamez / @tiodelbarret