Les tres germanes. Dir Julio Manrique

informació obra



Autor:
Anton Txékhov
Adaptació:
Marc Artigau, Cristina Genebat, Julio Manrique
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Mireia Aixalà, Joan Amargós, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Jordi Rico, Marc Rius, Maria Rodríguez, Lluís Soler, Elena Tarrats
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Núria Llunell
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Sinopsi:

Olga, Maixa i Irina tornen a escena. La idea d’una vida millor impregna els anhels de les filles del general Prózorov. Però aquí al camp, apartades de tot, només hi regna el tedi. I Moscou és lluny...

 

L’actor i director Julio Manrique torna al Lliure després de l’èxit de L’ànec salvatge de Henrik Ibsen el 2017. Aquesta vegada, amb un Txékhov (1860-1904), un clàssic al qual no s’havia apropat des de l’estrena el 2010 de la posada en escena de L’hort dels cirerers al Teatre Romea.

 

La història de tres germanes (Maixa, Olga i Irina) i un germà (Andrei) en la vida insatisfeta i decadent de les classes privilegiades en la Rússia rural. Moscou és el principal element simbòlic de la peça, sempre idealitzat i desitjat pels personatges, atrapats en una bombolla, anhelant un món nou que ja traspunta.

Crítica: Les tres germanes. Dir Julio Manrique

23/12/2020

Moscou, on no anirem mai

per Judit Martinez Gili

Les tres germanes
Teatre Lliure, 9 de desembre de 2020

Després de l’Ànec Salvatge d’Ibsen també al Lliure, que combinava una adaptació d’autoria cèlebre amb un repartiment de qualitat i renom, l’equip de Les tres germanes juga el mateix as de la màniga amb la intenció de renovar els èxits passats. Per a Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique és una gran notícia que puguin comptar amb prou pressupost, perquè els ha permès fer virgueries escenogràfiques amb públic a dues bandes i una peixera al mig. Més enllà de visibilitzar, segur que per casualitat, una tranquil·litzadora bombolla de protecció, obliga l’espectadora o espectador a fer un esforç extra per destelevisar una proposta que per sonoritat, en primera instància, queda llunyana. De seguida, però, la banda sonora escollida amb molt de gust i la humanitat i rodonesa dels personatges retorna cada peça al seu lloc.

Les tres germanes és una història que no comença ni acaba, és més aviat un seguit d’instantànies d’una vida. La trama testimonia un camí intens de l’Olga, la Maixa, la Irina cap a cap lloc en concret, d’un viure on s’anhela molt i no passa mai res. El repartiment de luxe que encarna la família cobreix el muntatge d’un to greu, però també dolç i humà en el sentit d’imperfecció. L’adaptació d’aquest text tan bonic resulta en dues hores llargues sense mitja part que passen veritablement lleugeres. Per altra banda, la nova situació que obliga qualsevol proposta a ser reduïda a la més mínima expressió en termes de duració, quelcom positiu des del meu punt de vista, ha obligat a l’equip tècnic d’escenari a fer els canvis pertinents a vista. S’agraeix veure la cara de les persones que treballen a l’ombra de cada espectacle i són igual d’essencials que la resta.

És cert que no m’ha agradat tot; però m’ha agradat molt. M’arrisco a destacar que m’ha semblat detectar, potser m’erro, que hi ha aplaudiments enllaunats, fet que no és tan qüestionable perquè realment l’aplaudiment de mig públic queda desmerescut. Les tres germanes mereix l’ovació sencera perquè compleix en minuciositat de l’adaptació, i compta amb un equip disposat i preparat per oferir una peça d’excel·lència. Se’n sentirà a parlar més endavant. I per últim sí, ho deixo anar encara que sigui al final de tot: toca remarcar que és un espectacle amb tres personatges femenins com a protagonistes, no només en el títol per aparentar. Les tres germanes de Les tres germanes són els eixos vertebradors dels conflictes de la peça, que flueix omplint amb abraçades de família i amor els buits que es van trobant a mesura que viuen, acompanyades també de personatges també femenins amb molta profunditat. És, en definitiva, un espectacle de qualitat que fa patxoca de veure: per la interpretació i perquè, quan hi ha ganes i calers per fer-ho bé, passen coses maques.

Judit Martínez Gili
@CritCultural