Kassandra
Teatre de Salt, 5 de maig de 2019
[caption id="attachment_4735" align="aligncenter" width="408"]
© David Ruano[/caption]
L’obra de teatre que gaudim al Teatre de Salt és argumentalment una tragèdia que es presenta al públic de tal forma que hi transita superficialment amb les rialles d’una "stand up" còmica. La Kassandra de Sergi Belbel és una supervivent entranyable que aconsegueix connectar emocionalment amb l’espectador. Al final de l’espectacle passa a ser una coneguda més del nostre univers personal.
He de dir que no he vist altres representacions del text de Sergio Blanco i per tant se’m fa difícil valorar quin paper juga en l’espectacle el text i quin la direcció i representació escènica. Però tinc la impressió que hi podria haver tantes kassandres com experiències pròpies i que en aquesta obra qui s’auto-ficcionalitza no és la protagonista sinó cadascú de nosaltres.
Petit apunt: el concepte d’auto-ficció introduït en les obres de Sergio Blanco comença en aquest text i es basa en la presentació d’històries aparentment reals compostes tant d’experiències reals com fictícies. Tot el que es diu pot ser veritat, però també pot ser mentida. Al cap i a la fi, tota mentida traspua gran part de veritat (surt de l’imaginari propi).
Kassandra a les mans d'Elisabet Casanovas té un positivisme desbordant, histèric, gràcies al qual ens és possible viure l'experiència escènica entre rialles i complicitats. L'actriu aconsegueix connectar amb el públic de forma natural i aparentment fàcil, tot i parlar únicament un anglès barroer i –aparentment- desconèixer la nostra llengua. Ajuda la disposició física del públic, doncs en aquesta obra no estem en un teatre, sinó en un bar de carretera que casualment té forma, en part, de teatre. Kassandra no és més que una dona que ens hem trobat en aquest bar, una dona que ens explica la seva història mentre ens esperem tots junts en aquest no-lloc d'escenografia totalment encertada: Roig, neó, bar, cos, sexe.
El més bonic de l'obra és que tracta la història d'una dona oblidada– fora de la seva terra, fora de la seva vida, fora de la seva llengua-, que no ha estat mai protagonista, que ha viscut sempre a remolc de la petja d'altres i tanmateix a través del text de Blanco i la posada en escena de Belbel i Casanovas deixa pàtina en nosaltres. D'alguna forma els espectadors som l'artifici que permet una mica de justícia per aquest personatge que no ha pogut fer més que acceptar tot el que li ha anat portant el destí. “Today not ok, tomorrow ok!”
I tanmateix, reviscuda en la reflexió pròpia posterior que acompanya l'obra, no puc entendre l’espectacle com a res més que una gran tragèdia. La tragèdia grega que, com a personatge secundari, no va tenir mai i que Sergio Blanco li regala. Un nou pedestal contemporani (un altar contundent i literal a les mans de Belbel) per un personatge que ha hagut de dissociar-se de la seva sexualitat per poder acceptar la seva realitat. En les dues hores que dura l'espectacle se'ns despulla una persona tancada dins l'ús i definició del seu cos que n'han fet altres, tenint com a única decisió pròpia possible com enfocar la seva sexualitat per sobreviure. Perquè la pròpia sexualitat i el cos com a objecte d'intercanvi, com a violència, té tant de pes escènic en aquesta obra com el personatge en sí.
[caption id="attachment_4733" align="aligncenter" width="448"]
© David Ruano[/caption]
El treball però no em sembla que es quedi aquí. El fet de presentar una història profundament tràgica de tal forma que l'espectador la visqui a grans rialles de complicitat (a part de representar una feina extraordinària d'actriu i director) provoca que en acabar l'obra i recordar els fets de la història ens caiguin als peus les màscares. I amb les màscares arribi una onada de preguntes entorn a prejudicis i assumpcions, entorn a la superació del dolor, la prostitució, la sexualitat, la relació amb el sexe i el propi cos... “Do you like my body?”
Més que com una caixa de pandora però, l'obra funciona com una caixa de nines russes. Sergio Blanco ens dona una petita empenta, ens mostra la primera nina, és voluntat de cadascú decidir fins a quina nina vol arribar. Fàcilment ens podem quedar amb l'alegria de la cara maquillada de Kassandra i compartir la gran humanitat que ens ofereix, o escoltar curosament en els seus mots la tragèdia més íntima. Kassandra simplement se'ns mostra, nua una vegada més, sense valoracions ni opinions. Ella es va acceptar ja fa temps, ara busca que l'acceptem també nosaltres. I alhora, se'ns presenta avui oferta en el seu altar com una gran heroïna grega, entregant-nos la seva història perquè entenguem una mica més tragèdies foranes i pròpies.
“ Life is a tragedy, but . . . Bugs Bunny!!!!! ”
[caption id="attachment_4734" align="aligncenter" width="367"]
© David Ruano[/caption]
Mar Cabarrocas@mar.cabarrocas
