La Traviata (You deserve a better future)
Teatre Municipal de Girona, 14 d’octubre de 2018
[caption id="attachment_3960" align="aligncenter" width="379"]
© Simon Gosselin[/caption]
La Traviata: la dona extraviada, esgarriada, de vida lleugera, dona canviant... En un París de festa, llibertat, moral i judici públic, Violetta és una dona que viu la seva època a través d’una l’elecció vital de llibertat. Quines són les conseqüències d’aquesta elecció? Quin paper li toca dins els estaments socials de l’època? És Violetta una dona realment extraviada? I sobretot, com pot l’amor, trobat de sobte, fer trontollar tot un estil de vida i la mateixa definició de qui ets?
La Traviata del Théâtre des Bouffes du Nord ja marca clarament les intencions en el seu títol: “You deserve a better future”. Un acolliment subtil al personatge de Violetta, un xiuxiueig a cau d’orella per a Mari Duplessis - Marguerite Gutier - Violetta Valéry que els otorga des d’abans de l’espectacle un petit gest de justícia final. Una oda a unes dones productes d’una voluntat de llibertat i d’un sistema social, valentes i tràgiques a la seva manera.
L’obra presentada juga amb la mescla de teatre i música, de paraula i so, per transportar-nos més enllà d’una tragèdia romàntica i desengranar-nos davant dels ulls la fortalesa d’un personatge. El resultat és refrescant i espectacular.
Els passatges més reconeguts sonant en el moment just, un vestuari que et trasllada totalment a l’època i una il·luminació que connecta amb les imatges romàntiques que tots tenim del París nocturn.
Gràcies a una posada en escena molt curada, ens trobem en la mateixa facilitat enmig d’una festa emboirada pel fum dels cigars, com als carrers freds de la ciutat, com - a través d’un magnífic ús de les composicions florals -, enmig del camp o ben a prop de la mort. La forma amb què es combinen els pocs materials emprats per a crear-nos paratges ens fa somniar i ens permet més fàcilment empatitzar d’una manera propera i contemporània amb uns personatges que podríem altrament anomenar clàssics.
Un espectacle pels sentits que ens transporta a l’univers més íntim de Violetta. Es podria entendre l’escenografia de l’obra com l’univers percebut a través de la protagonista que tenim la possibilitat de compartir. Cal destacar el paper del vel, que a través de l’escenografia i la il·luminació es converteix en romanticisme, joc, vida i mort segons requereix aquesta protagonista.
[caption id="attachment_3959" align="aligncenter" width="336"]
© Simon Gosselin[/caption]
Cal agrair la fluïdesa de l’espectable a la delicadesa amb què Elise Chauvin i Safir Behloul aconsegueixen representar els personatges principals, no només a través del cant sinó del gest, de la paraula, de la difícil combinació de tot plegat. Perquè aquí l’òpera arriba naturalment a escena, com una manifestació de la necessitat d’expressar-se dels personatges. L’òpera com a festa dels sentiments.
Un altre punt que juga molt a favor de la capacitat de captivar l’espectador que té aquest espectacle, és la inclusió estratègica dels músics en la representació teatral, com a participants i com a espectadors, que treu la formalitat d’un altre tipus d’elecció escènica i convida a que ens sentim tots part d’un voyeurisme col·lectiu de la coneguda història. Són fons, i amb la seva col·locació subtil s’expressa molt de l’espectacle.
Com a punt potser a millorar, els entreactes, amb petites referències al context de La Traviata, que et perden una mica en el fil argumental, provocant moments abstractes dins el total de l’obra que no em convenç que ajudin al seu desenvolupament. Tanmateix s’agraeix que els entreactes no siguin temps buits que esqueixin totalment l’atmosfera sinó uns minuts que de forma millor o pitjor et mantenen atrapat en aquest fum intimista del París romàntic.
Finalment puntualitzar, que si fos simplement una òpera o una obra de teatre, no tindria l’efecte profund que acaba transmetent aquesta experiència. Com el vel que tot ho pobla, cant i representació teixeixen un temps únic que et regala una petita joia per com diu la mateixa obra: anar a descansar i seguir gaudint demà.
Mar Cabarrocas
@MarCabarrocas
