L’estiu de 1892, a Fall River (Massachusetts, EUA), la Lizzie Borden va ser acusada d’assassinar al seu pare i a la seva madrastra amb una destral. Les declaracions dels testimonis eren incoherents i contradictòries, i no hi havia prou proves incriminatòries, de manera que finalment la Lizzie va ser declarada innocent.
A través de la mirada de les quatre dones que protagonitzen la història ens endinsarem dins la misteriosa ment de la Lizzie, que especula els motius que podria haver tingut per haver comès aquells assassinats: la pèrdua de l’herència? L’opressió? Els abusos sexuals? El desequilibri mental?
Un thriller musical liderat per cinc dones que volen mostrar una poderosa declaració feminista que obri debats morals, donant llum a l’opressió històrica de les dones. Lizzie és l’antiheroïna que diu prou als abusos i fa un crit a la llibertat.
Lizzie. El musical
Teatre Gaudí, 4 de novembre de 2024
«Lizzie, no Elisabeth.». Lizzie, l'assassina de la destral. Lizzie, un musical basat en fets reals que, en canvi, no ens sorprèn ni atreu per la veracitat de la història —tot i que resulte impactant que un jove assassinés al seu pare i a la seua madrastra a cops de destral, a les darreries del s.XIX—, sinó per la manera en què està portada a la ficció.
La posada en escena, l'aposta per la música rock, el vestuari (primer ben blanc, després ben negre, però sempre amb un roig que ens manté intrigades), la interpretació musical, carregada de poder, d'erotisme, de salvatgeria, però també de fragilitat, tot plegat configuren una recepta verinosa, perillosa, transgressora, que obre escletxes a debats i temes actuals. Sense aprofundir-ne, el musical ens convida a col·locar-nos en llocs políticament incorrectes, a divertir-nos fins i tot sentint ràbia i volent venjança, però també ens abraça en una lluita comuna, la feminista, que diu prou als abusos que patim les dones, amb contundència i rebel·lia. Tot això ho fa possible un equip nombrós, majoritàriament format per dones (toca dir-ho), entre les quals, mal que em pese deixar-me gent, voldria destacar la direcció escènica d'Alba Collado i la direcció musical de Judit Morcillo.
Si bé algunes paraules de les cançons se't perden, pel volum de tot plegat, l'estètica de l'obra t'atrapa i, malgrat això, entens què passa, perquè entens què senten els personatges. I és que les intèrprets —Alba Grau, Clàudia Anyor, Gemma Maus i Ariadna Clapés— xafen fort l'escenari del Gaudí i et fan sentir orgullosa de ser còmplice d'aquest assassinat; t'arriba com si fos el mateix patriarcat, el difunt. L'obra, encertadament, té molt d'explícit, però també de simbòlic i uns coloms fan volar els somnis, els desitjos i l'amor.
Amb tot, vols, sense cap dubte, formar part de les seues veus i unir-te a aquest cant per la sororitat i per la llibertat («jo vull sentir que puc volar»); vols permetre't ser la dolenta, perquè estàs farta de ser la víctima («fes que cremi al foc»); i, en definitiva, vols unir-te a aquest concert de rock de Fall River i passar-t'ho bé, passar-t'ho molt bé.
Maria Mingorance López