Hanle
Mostra Igualada, 31 de març de 2022
La companyia Leamok ha sigut la sensació juvenil de les arts escèniques aquest darrer any. Sovint es justifica el seu èxit atribuint als joves el gust per les danses urbanes i la vida de carrer (el bro-tete-fino com ho vaig sentir anomenar a un jove talent de l’escena catalana). I Lázaro, la seva primera producció, complia clarament amb les expectatives en portar el rap, el hip-hop, l’adolescent descarrilat i les drogues en escena. Ara bé, l’adaptació lliure del Lazarillo de Tormes va convèncer al públic jove per altres motius, com argumentaven membres del Grup Jove de la Mostra d’Igualada en la Kitchen Table sobre joves i teatre organitzada a la Llotja Pro a l’edició d’enguany. La proximitat natural quant a relació amb el públic i la posada sobre la taula dels temes transversals i universals pels adolescents, sense tabús ni condescendència; això va ser.
I aquí és on han arribat un any després per l’estrena absoluta, i conseqüent però esmenable manca de rodatge, de Hanle, que de Hamlet en té possiblement només la pregunta de partida i la fila de professors de literatura universal que hi van encuriosits. Roberto Hoyo, que ja havia advertit repetides vegades que la nova proposta era més dura i més fosca, forneix la nova peça novament amb productes de consum de masses per a adolescents: els jocs de rol en línia i la cultura japonesa. En aquest cas l’Àngel (L. Carlos Gómez) i els múltiples personatges que interpreta Roberto Hoyo, entre els quals hi ha un jove youtuber de tutorials d’emprenedoria i autoajuda, un germà paraplègic que es recupera d’un accident i un amic poeta i tatuador, també són nois convertits en adults a base de cops de la vida. Específicament en aquest cas són cops amb un nou component de crisi social de les darreres dècades, ventats per accidents de trànsit, els límits i trampes d’un món global digital, injustícies i precarietat laboral i un sistema competitiu, individualista, salvatge i corromput.
Adaptant-se als temps d’atenció i ritmes que comencen a estendre’s en la nostra manera de consumir contingut i ficció, Hanle és summament àgil i es peta qualsevol mena de parafernàlia, fins al punt que va fent petits salts temporals com si el públic estiguéssim fent doble clic a l’enregistrament de la peça per anar passant uns segons cada vegada. Ho fem a internet, però al teatre ens estranya i de cop no entenem res? Valgui la incoherència, sí, potser perquè ens falta molt per veure i aprendre. Entre els canvis de personatges, la trama ordenada però saltadora, unes projeccions al fons a l’estil consum multipantalla i el transcurs accelerat i rebuscat dels esdeveniments, es genera un punt de confusió creixent. Res que no ens passi en la vida mateixa, però.
Hanle és la digievolució de la companyia, un pas més en la descoberta de nous plantejaments i nous llenguatges. Hi ha uns quants objectes i elements escenogràfics que ubiquen l’escena, i un disseny de llums amb força més presència. Hi seguim trobant amors impossibles, esperances vanes, relacions familiars tempestuoses i amistats malmeses. És, efectivament, una proposta més tensa, violenta i injusta pel públic testimoni. Sens dubte, però, un experiment escènic amb elements de la realitat mateixa amb un to volgudament brut i d’extrems, ens agradi o no, i una clara exhibició d’entrega interpretativa.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
