Y no quedará ninguno

informació obra



Intèrprets:
Cata Munar, Toni Sevilla, Jaume Fuster, Joan Carles Bestard, Júlia Creus, Eduard Doncos, Ivana Miño, Arnau Puig, Pol Nubiala, Pep Munné
Adaptació:
Gianluca Ramazzoti, Ricard Reguant
Direcció:
Ricard Reguant, Fernando Bernués
Composició musical:
Pep Sala
Il·luminació:
Pol Turrents
Escenografia:
Caja Negra TAM
Autor:
Nell Leyshon
Ajudant de direcció:
Anna Domingo
Sinopsi:

Diez personas encerradas en la Isla del Pirata, ¿víctimas o asesinos? una incógnita por resolver por parte del espectador en la obra “Y NO QUEDARÁ NINGUNO”, una nueva versión actualizada de la novela policíaca más famosa de Agatha Christie. En ella, la autora revela la doble moral victoriana, extendida actualmente por todo el mundo, en la que se muestran, a través de un cierto sentido de humor y de un macabro escenario criminal, los defectos ocultos de cada personaje, y donde ustedes se preguntarán ¿quién será el asesino?.

Un misterio que deberán resolver en esta adaptación realizada por su director Ricard Reguant y el dramaturgo italiano Gianluca Ramazzotti, y que ustedes no van a revelar nunca, a menos que quieran recibir una invitación para una corta estancia en la Isla del Pirata.

¡¡¡Bienvenidos al misterio!!!

Crítica: Y no quedará ninguno

23/11/2017

L’obra mestra en spoilers

per Cèlia Ventura

Y no quedará ninguno Teatre Apol·lo, 12 de novembre de 2017

“Y no quedará ninguno” és una obra mestra en spoilers, ja des d’un bon inici et deixa el final clar, no t’encarinyis massa d’ells perquè no en quedarà cap. L’obra es basa en el llibre “Deu negrets” d’Agatha Christie, i ella mateixa el va portar a escena. Abans de parlar sobre l’adaptació que hi ha actualment al Teatre Apol·lo és interessant fer un petit seguiment del llibre. Es va publicar el 1939 amb el títol original “Ten Little Niggers”, en honor a la cançó de bressol que porta aquest nom. Aquesta explica la història de deu personatges que, un a un, van morint; una història potser no molt adient per cantar als infants abans d’anar a dormir però definitivament sí per fer-ne una novel·la negra. Serà aquest argument el fil conductor de l’obra. Tornant a la publicació del llibre. Quan va arribar als Estats Units d’Amèrica es va considerar un títol ofensiu i es va canviar a “And then there were none” (I no en quedà cap) i des d’aleshores hi ha hagut títols alternatius com “Ten Little Indians” (que també es va canviar perquè era considerat racista) i “Ten Little Soldiers”. A mesura que els títols canviaven també ho feien els personatges de la cançó de bressol (de “deu negrets” a “deu petits indis” a “deu soldadets”). A l’hora de portar-lo a l’escenari Agatha Christie va creure necessari canviar l’última escena. Pel que es veu la cançó té un final alternatiu (que no diré perquè sinó ja us ofegareu de tant spoiler) així que l’escriptora va decidir tirar d’aquest fil i, un cop més, sorprendre als seus lectors. Al teatre Apol·lo, per això, no fan ni el final del llibre ni el de l’adaptació oficial del West End, en fan un altre d’alternatiu, més fidel al llibre però amb petites variacions. És per això que, si em deixeu fer-vos una recomanació, us diria que abans d’anar a veure l’adaptació us llegíssiu el llibre; és una de les millors novel·les d’Agatha Christie i és molt recomanable primer assaborir-lo en paper per després fer-ho al teatre. Amb aquesta introducció feta passem a parlar de l’actual “Y no quedará ninguno”.

El teló està baixat. Se sent una veu de nena. Canta una cançó. Una cançó sobre deu soldadets. Deu soldadets que, d’un en un, van morint de formes d’allò més peculiars. Fins que no en queda cap. A sobre del teló es reprodueixen petites il·lustracions i la lletra de la cançó. Els pèls es posen de punta, l’ambient “creepy” s’acaba de crear; s’aixeca el teló.

Després d’aquest inici lúgubre tan prometedor se’ns fa una mica estrany el toc d’humor que de sobte s’instal·la a l’escenari. Humor al diàleg però també en la forma més aviat exagerada que tenen els actors d’actuar, com si els seus personatges fossin conscients que estan a un teatre. Aquesta comicitat fa que la gent es desprengui dels nervis amb la típica rialleta nerviosa, tanmateix potser és un recurs utilitzat en excés. Hi ha moments en que l’humor no és necessari, al contrari, trenca el punt misteriós i tètric que s’està creant.

Quin punt misteriós i tètric? Només cal que us ho imagineu. Una il·luminació freda i perfectament trobada igual que les músiques. I ara damunt de l’escenari hi posem 10 personatges. Un a un tots van morint. No sabem l’ordre, no sabem la manera, només sabem que tard o d’hora passarà. I per afegir-hi la cirereta del pastís després de cada mort se sent la veu inicial cantant l’estrofa de la mort que acaba de passar.

Aquesta veueta tan innocent narrant les morts tot cantant és un element molt bo; cada cop que se sent un calfred puja per l’esquena del públic. El tema que sigui en castellà, per això, pot resultar una mica estrany. S’entén que amb aquest idioma no només busquen un ventall més ampli de públic sinó també la possibilitat de fer gira més endavant però en moments com la cançó, la traducció coixeja una mica; els versos manquen de rima i sonen una mica estranys. Tot i perdre una mica de proximitat potser hauria estat millor cantar la cançó original i afegir uns simples subtítols.

Cal afegir que és divertit veure que cada cop que un personatge cau se sent un murmuri a platea. És el públic que es posa a discutir què creu que realment ha passat o intenta descobrir el final de l’obra. És inevitable que els espectadors busquin una mica de protagonisme en aquest tipus d’obra, és per això que l’aposta que feia la temporada passada el Teatre del Raval de “Testimoni de càrrec” o la que tenen actualment en cartellera, “Una visita inesperada”, ajuden en aquest sentit. Perquè fan que el públic se senti d’alguna manera partícip de tot plegat.

Així doncs, “Y no quedará ninguno” és una obra de grans magnituds que aconsegueix posar els pèls de punta a l’espectador amb una il·luminació i efectes sonors molt ben aconseguits i un guió original d’Agatha Christie excel·lent.

Cèlia Ventura @soctastaolletes