Macho Grita
Teatre Tarragona (FITT), 31 d'agost de 2024
Abans d'enumerar la infinitat de motius pels quals aquesta obra és una reproducció dels models clàssics tant de fer teatre com de fer falsa política feminista, podem dir-ne tres coses positives. La primera és que Alberto San Juan és un actor esplèndid amb una veu esplèndida. La segona, que va tenir una bona idea en acompanyar-se de música en directe i que aquests músics (Pablo Navarro, Gabriel Marijuan, Miguel Malla i Claudio de Casas) resulta que són realment bons i tenen una presència a l'escenari imponent. La tercera, que el punt de partida, la idea inicial o argument bàsic de l'obra, sense tenir en compte el seu desenvolupament posterior, és original i de vital importància per estudiar la masculinitat actual. Toca un punt clau en pensar que és important posar un focus en la masculinitat dins el moviment feminista. L'execució i producte finals, no obstant això, podem dir que són irònicament un exemple del que, precisament, s'està criticant en el discurs, però que no s'està canviant en la pràctica.
Per començar, el marc teòric no és prou sintètic. Quantes vegades hem sentit la frase, aquelles que hem passat per un procés d'escolarització típic, "el tema del teu treball no està ben acotat, pensa bé de què vols parlar exactament". No critico el fet que vulguin ajuntar-se dos temes aparentment distants, com són la història i caràcter de la península Ibèrica i les manifestacions de la masculinitat hegemònica. Ja he dit que el punt de partida no té per què ser erroni; em sembla rellevant posar sobre la taula que ambdós temes comparteixen una tradició cultural que els pot donar sentit. Tanmateix, la classe d'història s'allarga més enllà de la meitat dels cent minuts que dura l'obra, i tot i que hi ha un primer enllaç lluminós entre ambdues temàtiques, s'acaba perdent el fil que vertebra la seva unió. En aquest primer enllaç, Alberto San Juan parla de com es dona la configuració jeràrquica de dominants/dominats entre els cristians i els musulmans durant els segles VIII i XV, i de com això el fa pensar que a ell l'han ensenyat a ser, i no només a ser sinó a desitjar, la posició dominant. A partir d'aquí, però, la cosa es complica; anomena a Espanya el país trans, errant completament el significat d'aquest terme, barreja el discurs històric preponderant que s'ha repetit ja mil vegades amb una reflexió absolutament superficial del que vol dir ser un "macho" dominant, sense que aquesta reflexió influeixi en el mateix discurs sobre la història i el canviï d'alguna forma i, en definitiva, plantejant la història com un progrés lògic que dona raó de ser a les formes actuals de masculinitat, és a dir, no qüestionant en cap moment que la història sigui un progrés, que aquest progrés sigui lògic o no, i que precisament aquesta forma discursiva racional, fal·laç i antiga sigui la causa que ell mateix pugui ser, avui, sobre un escenari explicant-nos-la.
Aquesta manera de no qüestionar les formes del discurs, encara que el tema que tractis sigui un o un altre, és una forma, sovint utilitzada per la dreta, de "canviar-ho tot perquè no canviï res". No és que Alberto San Juan s'equivoqui en tot. De fet, en molts punts fins i tot semblava que l'encertava. En moltes ocasions, el seu humor feia riure la platea sencera. No és un despropòsit, és que sembla que hagi despertat de l'hegemonia i, adonant-se de cop de la seva posició d'home blanc canònic, ens hagi volgut explicar el seu procés de despertar amagant una autoficció de les típiques i tan de moda, una mena d'autoficció d'autoajuda o de curs de desconstrucció de masculinitats, rere un discurs "científic" i un to de "t'estic explicant la veritat, crua tal com és". El problema rau en el fet que, al final del dia, continua sent un home reputat a sobre un escenari fent-te mansplaining sobre algunes coses que ha descobert, sense posar-se, en realitat, en crisi a ell mateix. Utilitzant un llenguatge que delata el caràcter superficial del seu canvi. Sent l'única veu audible davant una platea amb 600 persones. Amb mínima presència no masculina al seu equip. Vacil·lant, i espero que em perdoneu el terme informal ja que expressa a la perfecció el que vull transmetre, als seus companys músics sobre l'escenari tal com feia aquell nen de primària que davant d'altres feia quedar malament als seus amics. Aquell nen que va convertir-se en una "macho".
Teatre burgès per a una filosofia burgesa.
Anna Ginestà.
@annaaginesta (instagram)
@annaflabiol (twitter)
