Double infinite. The Bluebird Call

Dansa

informació obra


Companyia:
Mal Pelo
Intèrprets:
María Muñoz, Pep Ramis
Direcció:
María Muñoz, Pep Ramis
Sinopsi:

Pep Ramis i María Muñoz es retroben com a duet després de trenta anys. Una peça des de la fragilitat, la senzillesa i l’amor per la dansa

The bluebird call arriba al Temporada Alta com un tast, un laboratori, d’un duet de retrobament de les dues ànimes de Mal Pelo. Una peça coreogràfica que, de moment, és només un work in progress, sobre com imaginar el futur amb absoluta llibertat, fins i tot arribant als impossibles. I, com sempre, amb la minuciositat, la precisió i la intensitat de Pep Ramis i Maria Muñoz. Una coreografia que a partir de la fragilitat ens continua interrogant sobre nosaltres, sobre l’individu, la identitat, el grup i els àmbits. I sobre el cos, el gran revelador de les pròpies potències.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Double infinite. The Bluebird Call

19/12/2023

Mal Pelo no vola sola

per Jana Orta Armengol

Double Infinity. The Bluebird Call.

Factoria Cultural ComaCros (Salt), 10 de novembre de 2023


Aquesta vegada la companyia Mal Pelo aposta per crear un "laboratori" íntim i inspirador a partir d'un duet dels mateixos creadors, Pep Ramis i María Muñoz, que sembla voler experimentar tant amb la lleugeresa com amb la pesantor de l'ésser, passant per la vulnerabilitat humana davant del món.

Al principi, la quantitat de recursos que acompanyen els ballarins pot resultar entre càlida i aclaparadora, a moments creant ambigüitats poc trobades. Més tard, l'espectador valora si aquesta combinació d'elements, sovint reiterada, funciona o distreu de l'essència que volen evocar.

Pel que fa a la posada en escena, es creen imatges molt interessants, sobretot, quan es projecten verticalment els arbres sobre l’escenari, i els ballarins es perden enmig de les imatges en moviment entrant en un estat de transició cap a alguna banda. És cert que la perfecció no la trobem del tot en el ball, però sí en l'acompanyament musical format pel violí de Joel Bardolet, el violó de Bruno Hurtado i la captivadora veu soprano de Quiteria Muñoz. Els paisatges musicals que evoquen et transporten a espais eteris irreconeixibles. 

L'escena final és la més divertida, absurda i, alhora, banal, tot recordant-nos a algun gag d'Epi i Blas. Encara que trenca amb la dinàmica transcendent de l'obra i es distancia de l'escenografia assolida fins aquell moment.

Per ser un espectacle de dansa, el cos queda en un segon pla sense singularitat en el moviment, ni assolint una perfecció tècnica excel·lent. Els sentits se'ns en van cap a altres recursos escenogràfics que eleven l'obra: la música en directa i les imatges projectades en el fons, a terra i als laterals. Així esdevé un exercici d’experimentació del cos — dos grans ballarins a la cerca d’una coreografia afí al seu moment vital —. Lluny queda una dansa d'aquelles que t'embadaleixen i et deixen amb pell de gallina. Al final, el creador busca sempre reinventar-se i això també és interessant.

Jana Orta Armengol

janaorta08@gmail.com