Barcelona (contra la paret)
Nau Ivanow, 1 de desembre 2017
Barcelona, ciutat de tolerància i guspira cultural del país, pot no ser tot el que se’ns ven. Amb aquesta premissa comença Barcelona (contra la paret) de la companyia La Pública i escrita per Lali Álvarez; una obra amb una clara voluntat de despertar inquietud i reviure aquells fantasmes que no són tan llunyans, una espècie d’immersió en aquelles històries narrades en el documental Ciutat Morta i en altres casos de presumpta injustícia policial.
Seguint l’estela d’altres obres de l’autora – per exemple Ragazzo, on es reviuen els últims dies del Carlo Giuliani abans de ser mort per la policia-, aquesta és una performance teatral reivindicativa, una performance dels “sense veu”, dels “ningú”. Amb la particularitat, en el cas de la representació a la Nau Ivanow, de ser a més una peça inclusiva al ser emmarcada dins el Festival Simbiòtic. Així, les actrius eren acompanyades per intèrprets que transcrivien les seves paraules amb signes, entre d’altres adaptacions per persones amb diversitat funcional.
En aquest context es desenvolupava la performance, consistent en la lectura d’una sèrie de textos, i la construcció de tres personatges, tres vides que s’han vist d’alguna manera immerses en les ombres de Barcelona. Tres vides, és inevitable imaginar-ho, que podrien ser les de qualsevol; tres vides que es veuen augmentades amb el que sembla una llista inesgotable d’exemples; tres vides ensorrades. Angoixa i empatia en un entramat on es barregen comunicats policials, manifestos polítics i testimonis o entrevistes dels tres personatges escollits, i alguns altres. I una pregunta: com una ciutat que desperta cada matí plena d’esperança pot anar-se’n a dormir amb aquest regust d’injustícia?
Tot en l’obra convergeix per generar aquesta sensació d’inquietud, d’incertesa i injustícia. Una obra que, tot i la potent càrrega dels discursos declamats, potser no feia servir totes les eines al seu abast –emprar més els recursos audiovisuals, explotar les representacions dels actors, o involucrar més al públic, ja que el tens en mig de l’escenari-. Per això, un cop despullada de les frases lapidàries i les escenes terribles que es representen, el text podria donar un gir addicional per no establir dicotomies socials –bons i dolents- i incitar a un grau més de reflexió. Agafa el relleu de Ciutat Morta, però no l’avança.
Amb un caràcter semblant al teatre reivindicatiu i crític que està apareixent en la cartellera els últims mesos – Los bancos regalan sandwicheras y chorizos; My low cost revolution-, ens porta a reflexionar sobre la nostra ciutat i els nostres moviments polítics, i el rol del poder i com aquest evoluciona per adaptar-se a les circumstàncies.
Una performance senzilla però efectiva, amb un text potent i un caràcter inclusiu que ens porta a la reflexió, i que ens anima a seguir sent crítics, fins i tot amb allò que ens fa sentir orgullosos, com la nostra ciutat, Barcelona. Perquè a vegades ens pot posar contra la paret i deixar-nos sense alè.
Bertrán Salvador
