Quatre actors que van participar en el famós programa de ràdio La guerra dels mons es tornen a trobar després de molts anys per parlar de l’experiència, recordar els moments més difícils i fer un
petit homenatge al mestre.
Una proposta de teatre iconoclasta que traça un paral·lel entre l’Espanya de la postveritat i la de la Legión Española ultracatòlica de Millán Astray.
Un teló tradicional i vermell, quatre actors i una pantalla que no s’utilitza per projectar imatges. Un espai on, a la força, hauran d’aprendre a conviure el medi radiofònic i els Caprichos de Goya, els
actors de la Mercury Theatre Company amb l’intèrpret bufó-esclau d’Angélica Liddell; un espai on Orson Welles dialoga amb Pasolini.
Un espectacle mai estrenat i que ha estat definit per persones que no són de confiança com a visceral, grotesc, obscè i pornogràfic.
Posespaña,
Teatre Eòlia, 14 d’octubre de 2021
Posespaña no és per a tothom, però les dues Espanyes l’haurien de veure. Per diferents raons, clar. El començament de l’espectacle és un acurat auguri per a tot el que vindrà. Comença amb dos actors fent un camí buit de contingut i sentit fins al centre del prosceni. Paciència, la broma s’entén al final. Un camí que acaba on realment comença l’espectacle: a la paròdia dels personatges i de la iconoclàstia espanyola. L’emoció i la intenció es pot notar des d’aquí. També en com funcionarà la bàscula entre actors masculins i femenins en aquest espectacle: una actriu que agenollada s’obre el pit amb ‘El novio de la muerte’ mentre un altre l’acompanya dempeus, mut i mirant al públic amb cara de pòquer.
La manera com l’obra estructura i engloba les seves performances, que realment creen or quan l’alquímia funciona, sota el concepte “caprichos de Goya” és ben atractiva i pràctica, ja que, com expliquen en el pròleg, el públic es pot reclinar sobre el seient i gaudir de la desfilada d’esperpents grotescs. Pot sonar redundant, però de vegades pequen (sobretot els actors masculins de Posespaña) en coixejar massa sobre la pota del grotesc per a entregar actuacions que cauen al territori del “camp”, on sembla que com més es crida, més qualitat té el text. ¡Más grotesco! ¡Más grotesco! Els moments de nuesa dels nois (o més aviat seminuesa, ja que es tapen amb llenceria d’encaix femenina i algun abric) resulten tímids i ridículs, sobretot comparats amb els moments de nuesa femenina. Les actrius Júlia Morella i Júlia Barragán s’han d’emportar el gran aplaudiment pels talentosos stripteases, de roba i emocionals, que funcionen de manera excel·lent en els “caprichos” respectius per la tèrbola mescla d’eroticitat i tràgica vulnerabilitat que ofereixen amb valentia. Això també s’ha de dir, quan es necessita humor, ja sigui com a marc per a una violació o com a centre de la paròdia d’un personatge, boys will be boys.
Hi ha prou name-dropping, però denota una formosa intenció d’impressionar i deixar-se veure per part d’intèrprets tan joves que tenen els ideals i els referents tan clars. A més, això fa dubtar si es fa a propòsit per reflexionar sobre la relació amb la figura del mestre com a autoritat, un dels punts pilars de Posespaña. Aporta res nou a la conversa? Sí i no, però remou coses en el cor i el cap amb l'estrategia d'ensenyar-se com a feixistes per enviar un missatge anti-feixista. És bo recordar a la nova generació (z), és a dir, al públic i estudiants de l’Eòlia, el què és la performance i la ironia ben aplicada? Sí. És important que la nostra generació demostri a les de més edat que aquests ideals combatius no han mort i que desgraciadament no ha canviat molt la situació en tota la història d'Espanya? I tant! Per això frustra que el final desveli que tot l’espectacle ha sigut una broma, com quan hom es declara al seu crush, però, per por al rebuig, diu que no ho deia seriosament.
Valentia! La Casa de Asterión té molt potencial i aquest només és el principi. Que rebin molt públic en el seu primer espectacle i en puguin fer molts més.
Héctor Naranjo-Gàmez
@hector_naranjo_gamez / @tiodelbarret