Fotografia: Erola Albesa Solsona
Un Ballo in Maschera
Gran Teatre del Liceu, 7 de febrer de 2024
Al Liceu mai hi ha res simple. Tot és recarregat i extravagant. L’edifici, les produccions… la gent? Com s’aconsegueix que la ciutadania de Barcelona (i Catalunya) es vegi el Liceu com a seu? Una institució que representa el poder, el privilegi i l’elitisme cultural. És elitista, l’òpera? En pot gaudir tothom? Malgrat els petits passets i esforços per part de la institució, que té més d’un 50% de finançament públic, és evident que queda molt camí per fer pel que fa als públics de la música clàssica i l’òpera. Una de les iniciatives que presenta el teatre des de la temporada 2018-19 són les funcions Under35: la presentació prèvia d’algunes de les produccions amb l’exclusivitat per a menors de trenta-cinc anys al preu, prou assequible, de 20€.
El passat set de febrer, es va poder veure un teatre pràcticament ple i apostant pel melodramma verdià Un ballo in maschera (entrenat l’any 1859 a Roma). Per acompanyar la funció, l’equipament va proposar, en la línia de la trama, un ball de màscares protagonitzat per les persones joves que van assistir a la funció. L’entrada, el vestíbul, el Foyer, el Saló dels Miralls i la platea del teatre es van omplir de gent jove camuflada sota els antifaços. La proposta va generar entusiasme, propiciant un ambient exaltat que anava acompanyat de decoració festiva.
La trama de l’òpera és prou senzilla (i bastant operística, s’ha de dir): el rei, Riccardo (Arturo Chacón-Cruz), s’enamora de l’esposa del seu millor amic i conseller, Renato (Ernesto Petti). Malgrat ser més aviat un amor platònic, quan el marit descobreix la possible relació entre Amèlia i Riccardo, s’uneix a un complot que s’està coent per assassinar el monarca. És una història amb una base acotada, que va acompanyada de personatges que l’enriqueixen i, en certa manera, entortolliguen, com Oscar (Sara Blanch, el patge del rei) o Ulrica (la fetillera que des del primer acte ja prediu la mort de Riccardo i que, interpretada per Okka von der Damerau, va teixir una de les escenes més memorables del primer acte).
La posada en escena, desenvolupada per Jacopo Spirei a partir del projecte de Graham Vick, segueix la trama d’una manera augural i amb diverses capes de lectura. L’equilibri entre les imatges visuals i els simbolismes és el que acaba donant personalitat a una producció que manté la connexió amb la platea a partir dels diferents recursos que utilitza. Realment, els elements d’escenografia que es fan servir són pocs: una gran caixa escènica amb un balcó-passadís, cadires i una tomba colossal que ens acompanya durant tota la funció. El repertori d’escenes i imatges que genera és divers i contrastat, des d’un solista amb la simple presència de la tomba fins a la combinació de cor, cos de ball, un acròbata, figurants i solistes.
Comencem amb el funeral del mateix Riccardo, al qual assistim durant l’obertura, de la mà de la companyia de dansa Dejà Donné, formada per personatges totalment andrògens. La forma en la qual es presenta el gènere agafarà una rellevància important durant la proposta, ja que el cos de ball i figuració fugirà en tot moment de qualsevol encorsetament binari. Aquest fet va acompanyat d’un dels personatges que més es fa estimar: Oscar (Wilde?). Interpretat per la soprano catalana Sara Blanch amb un optimisme que arriba amb energia a la platea, es tracta de l’únic paper transvestit de tota la producció operística de Verdi. D’alguna manera, és el contrapunt còmic del pes dramàtic de la història. Les seves línies melòdiques, saltades i alegres, contrasten amb la melancolia de les d’Amèlia (interpretada per la soprano, en aquest cas espanyola, Saioa Hernández).
Les contraposicions entre dramatisme i comicitat, rigidesa aristocràtica i llibertat individual, expectatives socials i desitjos personals; i decisions individuals i col·lectives, estan presents en la posada en escena. Les capes i formes d’interpel·lar a la platea són variades, utilitzant recursos que recorden al cabaret. Es juga amb la quarta paret i la presència d’observadors, tant pel que fa al cor (sempre estàtic en una mena de balcó) com al teatre. Sembla com si Riccardo fos l’únic personatge que realment és conscient de l’artifici de la història i, des d’una perspectiva molt humana, vol obrir-se per mostrar el que hi ha més enllà del monarca. Arturo Chacón-Cruz aposta per un Riccardo passional i amb ganes de sentir que, fins i tot, se surt de la caixa escènica per cantar una de les seves àries del primer acte. Un gest de proximitat i entrega al públic que van ben acompanyats per la interpretació enèrgica i emotiva del tenor.
Així mateix, la funció Under35 d’Un ballo in maschera va ser una nit en què també es respirava energia i emoció, tant dins com fora l’escenari. Una bona proposta musical, dirigida per Riccardo Frizza i amb intenció d’apropar aquest clàssic de la maduresa del compositor a públic que potser no està tan acostumat a l’òpera. O potser sí? És evident que el preu és un factor limitant a les funcions convencionals del Liceu, però hi ha molts altres elements que van més enllà d’això a l’hora d’atraure nous públics. Per molt econòmiques que siguin les entrades, continua havent-hi una part molt gran de la societat (i, encara més, de la gent jove) que no sent el Liceu com a un lloc on sigui benvinguda.
Potser seria el moment de plantejar una altra manera de veure (i viure) aquest teatre tan emblemàtic de la ciutat, més enllà de tota la càrrega social que porta. Potser seria el moment de deixar de voler protegir “el paradís” (en paraules de Víctor Garcia de Gomar, director de l’institució) i començar-lo a voler connectar terrenalment amb el seu entorn. Iniciatives com el Liceu Under35 sí que poden ser útils, però s’ha de valorar fins a quin punt realment la gent que hi va no hi aniria igualment. És a dir, el que no tocaria és que les sessions Under35 es convertissin en la “versió jove” dels públics que van a les sessions generals: exclusivament gent jove amb un cert capital cultural i econòmic. Un equipament com el Gran Teatre del Liceu hauria de lluitar més fermament perquè l’òpera pugui arribar a tothom, més enllà de les barreres econòmiques però, sobretot, de pertinença.
Erola Albesa Solsona
