Animal de séquia: Sol Picó i la Banda ChaPicó
Teatre Grec, 27 de juliol de 2019
[caption id="attachment_5024" align="alignnone" width="804"]
© Germán Antón[/caption]
El mateix dia que la coreògrafa Coco Comín carregava contra la dansa contemporània amb paraules ofensives (i, per què no dir-ho, arguments molt pobres), la també coreògrafa Sol Picó evidenciava al Teatre Grec fins a quin punt són falses les paraules de Comín. Per què? Perquè Picó demostra que la dansa contemporània no només pot ser espectacular, emocionant, vibrant; sinó que, a més, és capaç de dialogar amb les formes culturals tradicionals i donar-los un nou valor, sense que perdin l’essència. Ah, i que el seu poder és tan fort que allunya la pluja, que va estar a punt de posar en risc l’execució de l’espectacle.
La proposta porta per nom Animal de séquia (les séquies són canals, d’ús habitual al territori valencià, que condueixen l’aigua dels rius als camps). Es tracta d’una col·laboració entre Sol Picó, creadora nascuda a Alcoi, i Jesús Salvador Chapi, que han creat junts la Banda ChaPicó, amb el suport de l’Institut Valencià de Cultura i la col·laboració, en aquesta ocasió, de la Banda Municipal de Barcelona. L’objectiu és explorar alguns dels símbols emblemàtics i tradicions del País Valencià, des d’una òptica especial i contemporània. Al llarg de la peça, doncs, podem veure imatges i coreografies que ens remeten a la cultura valenciana (des dels tradicionals “cants d’albaes” —interpretats meravellosament en directe per Carles Dénia— a l’Exta sí, exta no del músic valencià dels 80 Chimo Bayo, passant per la Tomatina, el ritual del pa beneït o les falles), però sense caure en cap moment en una simple mostra de folklore. Els elements folklòrics son només el punt de partida per crear un espectacle amb una gran força i també amb molt de sentit de l’humor.
L’inici de la peça ja posa la pell de gallina. I és que l’obertura és interpretada pels ballarins, però també per gran part dels músics. Tots ells es mouen a l’uníson en una coreografia simple, però potent en la seva monumentalitat. Després, els músics prenen els instruments, i els ballarins —que fan una feina excepcional, inclosa Sol Picó, que només interpreta una escena breu— assumeixen el protagonisme. Ara bé, banda i director entraran i sortiran constantment de l’acció i no deixaran mai de formar part de la coreografia. I aquest és un dels aspectes més captivadors del muntatge.
També ho són l’escenografia de Joan Manrique, que evoca una séquia, i la il·luminació de Ximo Rojo, capaç de recrear, juntament amb músics i ballarins, una autèntica mascletá. Escenografia i so es van veure potenciats en aquest cas per l’entorn del Teatre Grec, però també, sobretot en els moments en què s’evocava la pluja o els petards, pels llamps eventuals que amenaçaven tempesta. Potser el que va fallar van ser les projeccions, difícilment llegibles, que mostraven el poema Assumiràs la veu d’un poble de Vicent Andrés Estellés.
El cert és que hi va haver força coses de cultura valenciana que se’m van escapar i que no vaig veure clares fins que vaig poder parlar a la sortida amb l’Alexandre Fons, amic i company actor procedent d’Alacant, que em va ajudar a entendre la peça explicant-me algunes tradicions (sabíeu que al País Valencià és habitual escopir pinyols d’oliva i competir per qui els escup més lluny?). Malgrat tot, per gaudir de l’espectacle no cal ser valencià ni tenir un doctorat en folklore, ja que moltes imatges s’expliquen per si soles i la força estètica del muntatge és tan gran que aconsegueix atrapar d’inici a final. Potser s’hi troba a faltar la vessant crítica habitual en els espectacles de Sol Picó, però és probable que, en aquesta ocasió, la coreògrafa hagi volgut fer un homenatge a la seva terra d’origen. Això sí, amb un segell propi que ja és garantia de qualitat i que no deixa indiferent.
Nil Martín
@nilmartinlopez
[embed]https://youtu.be/gHbn_sm9OOs[/embed]
