Per acabar amb el judici de Déu
La Seca - Espai Brossa, 20 d'abril de 2018
Violenta, caòtica, visceral, energètica, irreverent, obscena, rabiosa, sagnant. Es podrien trobar molts adjectius per definir Per acabar amb el judici de Déu, representada del 5 al 29 d’abril a La Seca - Espai Brossa, però cap d’ells seria correcte del tot, ja que tots remeten a un pla conceptual, d’abstracció, gairebé de trascendència, mentre que l’espectacle és pura energia, presència, moviment, soroll: una experiència tan carnal i impactant que no és fàcil explicar-la de manera racional.
El text és d’Antonin Artaud, autor francès de principis del segle XX. Les seves obres passen tant per la poesia i la prosa com pel teatre i l’assaig, i fins i tot alguna incursió en el cinema. Artaud va esdevenir famós per les seves innovacions teatrals, per la virulència i escabrositat dels seus textos i per impulsar el “teatre de la crueltat”. Per acabar amb el judici de Déu, que seria la seva obra pòstuma, va ser escrita per a que fos retransmesa a la radio nacional francesa dins d’un cicle anomenat La veu dels poetes. Tanmateix, quan el director de la cadena va sentir la cinta abans de la seva emissió, va decidir suspendre-la, escandalitzat, tot i la polèmica que aquesta prohibició va aixecar.
La producció és de Teatre Kaddish/Nozomi 700, dirigida per Xavier Gimenez. El Teatre Kaddish, companyia del Prat de Llobregat, és actualment un centre de creació, formació i programació amb més de 40 anys de trajectòria, i Nozomi 700 constitueix la seva marca més experimental i arriscada. La companyia ha proposat a diverses emissores de ràdio que enregistrin radiofònicament l’espectacle, i que després decideixin si volen que aquest es retransmeti o no.
L’espectacle comença amb els actors Melcior Casals, Martí Castellarnau i l’actriu Marina Mora explicant al públic un resum de la vida i obra d’Artaud, tot fent especial menció a l’estada que el dramaturg va fer amb els Tarahumaras, una tribu d’indígenes mexicans les tradicions dels quals són molt presents en el text. També expliquen que l’obra està dividida en tres parts: la primera part és la mateixa presentació de l’espectacle que s’està duent a terme; la segona consisteix en la gravació del text que representaran; i la tercera és un petit debat en el qual el públic exposarà per què creu que l’espectacle hauria de ser (o no) retransmès per la ràdio, seguit d’una votació a mà alçada, el resultat del qual serà traslladat a la direcció de la cadena de ràdio en qüestió.
Per acabar amb el judici de Déu reivindica una humanitat bestial, un ésser humà marcat per la vida i els impulsos vitals, en connexió amb l’entorn que l’envolta i que, com ell, és ple d’energia i brutalitat; un ésser humà visceral, rude, però no bàrbar o irracional com es podria imaginar, sinó adepte del que Artraud considera una civilització de la crueltat, de la força. Es tracta d’un text que es rebel·la contra les convencions, l’adequació, el colonialisme, els EEUU, els tabús i la cultura buida que falseja la vida: però sobretot es rebel·la contra Déu, considerant a Déu el microbi que infecta tots els nostres òrgans i que se’ns ha d’extirpar completament per alliberar-nos de la moralitat estricta i absurda que ens empresona.
La gravació del text és delirant, histriònica, escatològica, bestial, i passa per tres monòlegs declamatoris –un per a cada actor i actriu– de temàtica i to explosius, que són diferenciats per unes coreografies violentes i surrealistes (basades en rituals dels Tarahumares) amb música de ritme accelerat formada per sorolls greus i colpidors: el mateix repartiment participa d’aquesta peça musical que podria ser qualificada de dadaista, d’anti-música, colpejant en alguns moments tambors, platerets, micròfons, cadires, la taula situada al mig de l’escenari i fins i tot els seus propis cossos. Els monòlegs podrien ser atacats per ser acalorats i frenètics en excés, amb poca modulació i matisos però amb molts gestos grotescs i un to de veu sempre elevat. D’altra banda, no és gratuït que tinguin aquest to, ja que transmeten exactament allò que el guió predica, i si no tingués aquest caràcter el flux d’energia brutal i devastadora que inunda la sala i es remou constantment seria insostenible.
La peça, en última instància, descol·loca el públic sense cap misericòrdia per interrogar-lo sobre la decència i la indecència, la censura, els límits de la creació artística, la moralitat, la constitució de l’ésser humà segons el seu entorn social i la cultura mainstream. Al final de tot (després de la votació del públic), es posa música electrònica i els actors conviden al públic a ballar amb ells, invitació que et fa experimentar en la teva pròpia pell la corporeïtat que tant reivindicada ha estat al llarg de tota l’obra. Una bona manera de tancar, però seria possible provocar una mica més al públic, fer-lo més partícep de la tesi d’Artaud, sense que sentís rebuig davant tanta depravació...?
júlia Boixader
