Nou noies xilenes pugen a l’escenari per donar la seva visió del món i de la violència amb què s’han d’enfrontar. Un espectacle amb música, coreografies, internet, vídeos en directe i molt d’humor. Adolescents davant la vida.
Premi en la categoria d'espectacle internacional Premis de la Crítica 2019
Paisajes para no colorearTeatre Lliure, 17 de novembre de 2019
(c) Teatro La Re-Sentida
A Xile es violen els drets humans. Com molt bé diuen a l’obra “Paisajes para no colorear”, de la companyia Teatro La Re-Sentida, “Xile és un païs llarg en prejudicis i estret en llibertats”.
A través de les històries, visions i experiències de més de 100 noies adolescents xilenes, es teixeix un obra que representa a la perfecció la realitat d’aquest col·lectiu. Un col·lectiu que reclama tenir veu, vestir i estimar lliurement o decidir sobre el seu propi cos. A l’obra, 8 noies xilenes d’entre 13 i 17 anys donen veu als més de 100 testimonis, i toquen temes com la llibertat sexual, la violència de gènere, l’avortament, les agressions sexuals o la identitat de gènere, entre moltes altres.
Noies que criden, i que malgrat sovint les titllin de bojes o histèriques, en realitat són unes lluitadores fartes de callar. Dones molt diferents entre elles però que tenen una cosa en comú, que ja n’han tingut prou i tenen l’energia i la força per canviar el món.
Amb una posada en escena vibrant i dinàmica, que no deixa indiferent, ens traslladen a situacions concretes on la opressió que viuen es dibuixa clarament. Tot el públic se sent interpel·lat, ja que tot i que potser no tots siguem homes blancs cishetero, tots som europeus, i d’altra banda no hem d’oblidar que l’accés a la cultura, per desgràcia, és un privilegi. Les nostres decisions – com consumim, què votem o com ens desplacem – tenen un impacte a la resta del món.
L’obra inevitablement ens fa tenir present en tot moment la revolta que està havent a Xile. Manifestacions que van començar el passat octubre després que el preu del bitllet de transport pugés i que encara avui segueixen. Perquè com bé diu la cantant xilena Ana Tijoux a Cacerolazo- cançó que sona mentre la gent s’acomoda a les seves butaques-: “No son 30 pesos, son 30 años”.
Al final, quan aquestes 8 adolescents que ho han donat tot a l’escenari, apareixen entre aplaudiments amb el cartell de “En Chile se violan los derechos humanos”, no pots evitar emocionar-te, tan de ràbia per la injustícia, com d’esperança, veient que un futur diferent és possible: el tenim sobre l’escenari.
