Paisajes para no colorear

informació obra



Sinopsi:

Nou noies xilenes pugen a l’escenari per donar la seva visió del món i de la violència amb què s’han d’enfrontar. Un espectacle amb música, coreografies, internet, vídeos en directe i molt d’humor. Adolescents davant la vida.

Crítica: Paisajes para no colorear

22/11/2019

Mensajes para corear

per Anna Molinet

Paisajes para no colorearTeatre Lliure, 17 de novembre de 2019

(c) Teatro La Re-Sentida
(c) Teatro La Re-Sentida

A Xile es violen els drets humans. Com molt bé diuen a l’obra “Paisajes para no colorear”, de la companyia Teatro La Re-Sentida, “Xile és un païs llarg en prejudicis i estret en llibertats”. 

A través de les històries, visions i experiències de més de 100 noies adolescents xilenes, es teixeix un obra que representa a la perfecció la realitat d’aquest col·lectiu. Un col·lectiu que reclama tenir veu, vestir i estimar lliurement o decidir sobre el seu propi cos. A l’obra, 8 noies xilenes d’entre 13 i 17 anys donen veu als més de 100 testimonis, i toquen temes com la llibertat sexual, la violència de gènere, l’avortament, les agressions sexuals o la identitat de gènere, entre moltes altres.

Noies que criden, i que malgrat sovint les titllin de bojes o histèriques, en realitat són unes lluitadores fartes de callar. Dones molt diferents entre elles però que tenen una cosa en comú, que ja n’han tingut prou i tenen l’energia i la força per canviar el món.

Amb una posada en escena vibrant i dinàmica, que no deixa indiferent, ens traslladen a situacions concretes on la opressió que viuen es dibuixa clarament. Tot el públic se sent interpel·lat, ja que tot i que potser no tots siguem homes blancs cishetero, tots som europeus, i d’altra banda no hem d’oblidar que l’accés a la cultura, per desgràcia, és un privilegi. Les nostres decisions – com consumim, què votem o com ens desplacem – tenen un impacte a la resta del món.

L’obra inevitablement ens fa tenir present en tot moment la revolta que està havent a Xile. Manifestacions que van començar el passat octubre després que el preu del bitllet de transport pugés i que encara avui segueixen. Perquè com bé diu la cantant xilena Ana Tijoux a Cacerolazo - cançó que sona mentre la gent s’acomoda a les seves butaques-: “No son 30 pesos, son 30 años”.

Al final, quan aquestes 8 adolescents que ho han donat tot a l’escenari, apareixen entre aplaudiments amb el cartell de “En Chile se violan los derechos humanos”, no pots evitar emocionar-te, tan de ràbia per la injustícia, com d’esperança, veient que un futur diferent és possible: el tenim sobre l’escenari.

Anna Molinet@Annafase_